dilluns, 17 d’octubre de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: però el qui s’humilia serà enaltit



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/54ordinarioC30.jpg
D. 30 de durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 18,9-14)
9A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: 10Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. 11El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo». 13Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador». 14Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

2. Mirem el tex i contemplem Jesús
La paràbola d’avui és una narració exemplar típicament lucana (a l’estil del bon samarità) i planteja la situació del deixeble davant Déu. El fariseu i el publicà representen dos tipus de persones vistes sota una única perspectiva: com es veuen davant Déu. Es presenta una relació triangular: un fariseu, un publicà i Déu a qual s’adrecen. Ambdós s’adrecen a Déu, però amb una actitud i una idea oposades. Per això mostra dos tipus d’oració, reflex d’aquesta personal visió davant Déu. Tenim el devot practicant (el fariseu) i el pecador (el publicà), dues figures antitètiques per la seva situació en el temple i pel contingut de la seva oració. Aquest mateix contrast fa que l’oient endevini ben aviat, abans de la conclusió (18,14a), qui és el bo de la narració.
Aquesta narració exemplar s’obre amb una introducció (Lc 18,9) i es clou amb una exhortació (Lc 18,14b), que reflecteixen el contrast entre l’orgullós i l’humil, el qui es perdona a si mateix i el qui implora el perdó de Déu. I al final, l’humil se’n va perdonat (en el sentit que és salvat) i l’altre no (això no vol dir que sigui condemnat, sinó que no ha manifestat cap necessitat de ser salvat).
El fariseu, fent un tomb per la seva vida i acció, dóna gràcies per les seves virtuts (oració d’agraïment plena d’autosatisfacció). La seva oració reflecteix l’orgull de no ser com els altres: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc de no ser com aquest publicà; fins i tot es vana de fer més del que està manat. En aquest moment, fem el cim de la narració: s’ha arribat al sostre de l’orgull (no sols s’ha vanat de complir la Llei, sinó també de no fer-se amb els pecadors), i aleshores apareix l’abisme amb l’humil. És penetrant i subtil la ironia que té la seva manera d’adreçar-se a Déu: no es recorda dels altres per encomanar-los al Senyor, sinó per menysprear-los i condemnar-los. El fariseu, així, comet un dels pecats més greus: es posa en el lloc de Déu per condemnar els altres.
D’altra banda, el publicà simplement reconeix que és un pecador i implora la misericòrdia de Déu (oració de petició plena d’humilitat).
Davant els oients, el fariseu no és ni un menyspreable publicà ni molts menys un pecador; però davant Déu, no és el just que aparentava, perquè es fia massa d’ell mateix i dels mèrits que va acumulant. El just és el publicà, perquè sols es fia de la misericòrdia del Pare.
La paràbola ofereix una visió diferent de la justícia divina. A un que es justifica per si sol, s’hi oposa l’altre que espera del Senyor la gràcia per a ser perdonat (justificat). La gràcia del perdó no està condicionada pel pecat. És un greu error pensar que cal pecar per a ser perdonat i obtenir la reconciliació amb Déu. La gràcia no està condicionada ni pel pecat (cas del publicà), ni pels mèrits (cas del fariseu), sinó que és gratuïta i predomina sobre qualsevol acció humana.
Si el fariseu no torna a casa perdonat és perquè les seves bones accions no li han impedit de jutjar els altres. Però és perdonat el publicà perquè evita de condemnar algú.
Jesús posa sobre la taula dues maneres de relacionar-se amb Déu i amb els altres. Heus ací que allà on es jutja un altre, desapareix la justícia de Déu. No es pot confondre el mal amb el bé. Cal transformar el mal en bé. Déu sempre mostra el seu rostre misericordiós perquè transformem el mal en bé.
Amb aquesta paràbola Jesús afirma que Déu salva (justifica) el qui reconeix els pecats i les limitacions personals i es lliura confiat a la seva misericòrdia. I Jesús recorda que el que importa no són els pecats comesos, sinó l’actitud actual d’entrega humil i confiada a Déu, és a dir, l’actitud amb què el deixeble se situa davant Déu. I per això cal evitar refiar-se de ser just i tenir per no res a tots els altres.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció
Com ens veiem davant de Déu i dels altres?
Quin tipus d’oració fem normalment? D’agraïment? De petició?
En quines ocasions puc transformar el mal en bé? I què faig?