dilluns, 10 d’octubre de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/53ordinarioC29.jpg
D. 29 de durant l’any C
1. Llegim el text (Lc 18,1-8)
1Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: 2En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. 3A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. 4Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, 5però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” 6I el Senyor va afegir: Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. 7¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? 8Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?
2. Mirem el text i contemplem Jesús
Un cop Jesús ha anunciat la vinguda del Regne (Lc 17,20-37): ja és present, però encara s’ha de manifestar plenament, i l’evangelista Lluc ha recordat el retard de la parusia, tenim la paràbola del jutge injust i la viuda. Tot i que el retorn del Senyor s’hagi retardat indefinidament, no cal per això, relaxar-se i descurar l’oració.
La intenció de la paràbola del jutge i la viuda es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. No es tracta de pregar sense parar, sinó sense defallir, sense cansar-se. Heus ací perquè proposa l’exemple de la viuda que no para d’anar a l’encalç d’un jutge irresponsable. La punta de la paràbola surt del comentari de Jesús (és el Senyor: Lc 18,6) sobre la conducta del jutge, qualificat de sense entranyes, perquè no té temor de Déu ni té consideració als homes: palesa una total indiferència envers Déu i els altres. El comentari de Jesús apunta que el protagonista de la paràbola és el jutge injust i no la viuda, com també l’indicava en la de l’administrador astut (Lc 16,1-8a). La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Nova del Regne, mentre camina cap a la casa del Pare.
Si la viuda representa avui l’indefens davant la prepotència dels poderosos, el jutge injust representa la sol·licitud de Déu: és impensable que Déu resti passiu davant el crit d’auxili dels indefensos, tot i que alguns profetes i savis hagin mostrat el seu desconcert davant la seva aparent passivitat. La certesa que Déu és un jutge just que no menysprea l’indefens provoca l’oient a manifestar-li la seva confiança i adhesió, i per tant, que li adreci confiat tota súplica. Així la disponibilitat de Déu davant l’esperança del qui el prega suscita el sentiment de confiança i l’actitud d’oració insistent i perseverant. I perquè ningú no presenti Déu Pare com el qui no fa cas dels seus elegits i els fa esperar sempre, l’aplicació de la paràbola (Lc 18,7-8a) n’és l’antídot. En efecte, la conclusió, preparada per la introducció (Lc 18,1), recorda la importància de la fe per a mantenir-se en una actitud d’oració constant i esperançada: sols la fe farà que mai no perdem l’esperança en l’oració i que mai no caiguem en la indiferència davant el retard del retorn del Senyor.
3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció
Prego sovint? Per què? Em cansa haver de pregar?
He perdut l’esperança en l’oració? La fe en Déu em manté ferm en l’oració?