Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís

Passió de Nostre Senyor Jesucrist segons Lluc

(Lc 22,14-23,56)

1. El context

En la seva última Pasqua a Jerusalem, potser l’any 30,  Jesús va fer tres accions simbòliques, profètiques, que li van costar la vida, dues de públiques i una de privada. Les dues accions profètiques públiques són l’entrada a Jerusalem i la purificació del temple, i l’acció profètica privada és el darrer sopar amb els seus deixebles.

1. Jesús entra a Jerusalem muntat en un pollí (Lc 19,30; Mc 11,2), pollí i somera (Mt 21,2.5), pollí de somera (Jn 12,15). Al·lusió a Is 62,11 (El Senyor fa sentir aquest missatge fins a l’extrem de la terra: «Digueu a la ciutat de Sió: El teu salvador ja és aquí») i a Za 9,9. Només Lc diu que els deixebles fan pujar Jesús sobre el pollí; amb aquest gest el reconeixen com a Rei (1Re 1,33-40) que porta la pau (al·lusió a Is 9,5); i també només Lc parla de tota la multitud dels seus deixebles, que recorda la multitud d’àngels que lloen Déu (2,13), i també ho fan els pastors després de reconèixer el Rei nat (2,20). Ningú no pot callar davant les obres de Déu, ni deixar d’aclamar el Rei Messies que les duu a terme (Lc 19,40 és una al·lusió a Ha 2,11).

2. Jesús va al Temple i el purifica (Mc/Mt/Lc). Jesús prediu la destrucció del magnífic Temple de Jerusalem amb un gest simbòlic: bolcar les taules dels canvistes. Aquesta predicció és interpretada com una amenaça. I atacar el Temple era atacar el judaisme com a sistema religiós i el símbol unificador del poble jueu. Amb aquest gest simbòlic Jesús volia expressar la seva pregona convicció que el seu Pare canviaria radicalment les coses. Aquesta convicció ha quedat narrada en els evangelis.

3. Jesús comparteix un últim sopar amb els seus deixebles, on afirma que no beurà més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu (Mc/Mt/Lc). Jesús celebra l’Últim Sopar amb els seus deixebles com un memorial, indicant, amb els gestos i les paraules sobre el pa i el vi, que la seva mort és un do de Déu per a ells, i que sols ho comprendran després del seu pas per la mort. És evident que aquest sopar va ser molt diferent dels anteriors amb els seus deixebles (és model i fonament de l’Eucaristia).

4. Els guàrdies del summe sacerdot detenen Jesús i el porten davant el summe sacerdot i el seu consell, el Sanedrí (Mc/Mt/Lc/Jn).

5. Els seus captors el porten a Pilat (Mc/Mt/Lc/Jn).

6. Jesús és crucificat.  Els quatre evangelis situen l’Últim Sopar el dijous i la crucifixió i mort el divendres abans de la posta del sol. Només el prefecte o procurador romà tenia el poder de vida o mort. Caifàs i Anàs no pensaven pas que Jesús fos un cabdill d’una força armada i que planejava una insurrecció, però temien que Jesús pogués atiar el poble, és a dir, van entendre massa bé Jesús i els seus deixebles.

Caifàs va prendre una decisió: detenir i executar Jesús, perquè volia mantenir la pau. Fou l’autoafirmació de Jesús, especialment al Temple, però també el seu ensenyament (la imatge de Déu Pare misericordiós) i la seva entrada a la ciutat, que va motivar el summe sacerdot a actuar contra Jesús.

Pilat executa Jesús perquè li ho demana el summe sacerdot i li dóna una excel·lent excusa: Jesús es presenta a la ciutat com a rei dels jueus. Pilat hi descobreix un aspirant a rei sense exèrcit. Pilat no s’hi pensa gaire, a crucificar-lo, després de flagel·lar-lo, d’assotar-lo i interrogar-lo. Pilat va ser destituït a causa de les seves execucions massives i imprudents.

 

2. Peculiaritat narrativa lucana

La narració de la Passió comença amb el sopar pasqual (22,14-23), signe de la nova aliança i anticipació del banquet del Regne, i a més, anunci del lliurament de Jesús a la creu i del caràcter salvífic de la seva mort (22,20). El sopar acaba amb una referència de Jesús a la violència a evitar en el moment de la prova (22,35-38).

El cimal de la passió i mort de Jesús s’assoleix amb l’episodi dels dos criminals crucificats amb Jesús (23,39-43). No sols indica el tercer insult contra Jesús, dit pel primer criminal, després dels de les autoritats i dels soldats, sinó que també indica l’última vegada en què Jesús manifesta la seva misericòrdia –i la de Déu– envers l’escòria de la humanitat.

Sembla que Lluc passaria per alt el tret sacrificial de la mort de Jesús, i a més, omet el fet que el Fill de l’home doni la vida en rescat per a molts (Mc 10,45). Això, ¿significaria que Lluc no destaqui el tret salvífic de la mort de Jesús? Lluc opta per explicar diferentment l’esdeveniment salvador de Crist. Durant l’escena de la crucifixió, les autoritats, els soldats i el primer criminal l’increpen amb el verb salvar (23,35.37.39).

A l’hora de la crucifixió, Lluc mostra l’efecte de la mort de Crist: la salvació arriba a tota la humanitat, àdhuc l’escòria. Tota la gent que ho veu, mostra penediment (23,48). Jesús, tot morint com un criminal, entra en la seva glòria (24,26), però no hi entra sense haver salvat els qui sofreixen, inclosa l’escòria. Abans Lluc ha citat explícitament Is 53,12 (22,37), a fi d’indicar l’extrema humiliació de Jesús, crucificat entre dos delinqüents. I també és típica de Lluc l’escena de Jesús davant Herodes (23,6-12), que veu per fi acomplert el seu desig de veure Jesús (9,9). Així totes les autoritats religioses i polítiques de Palestina intervenen contra Jesús (Fets 3,17).

D’altra banda, Lluc relaciona la temptació al desert i la passió, en ambdós casos intervé el diable (4,13; 22,3.53). Amb el dei (cal) recorda que la passió du a terme la voluntat de Déu (9,22; 17,25; 24.7.44-47). I sols ell nota que Simó de Cirene du la creu darrera de Jesús (23,26), esdevenint el tipus del deixeble (9,23; 14,27), que fent el camí de Jesús serà endut cap al cel.

 

3. Els sets moments cabdals del relat

1. Jesús s’acomiada i dóna el seu testament, el servei és el testimoni deixat (22,14-38). Jesús s’acomiada com ho fa Sòcrates. Però Jesús, fidel a la tradició profètica jueva, s’acomiada amb un gest profètic, gest que es converteix en model o tipus, que quan és narrat pels evangelistes, té com a rerefons un altre tipus, el de l’àpat pasqual, que celebrava l’alliberament de la mort, però també el del simposi, on després de la última copa el cap de casa i els hostes convidats feien discursos solemnes. Aquest model és transmès per la tradició paulino-lucana i la joanniana. Així doncs, abans de morir, Jesús va fer un Últim Sopar amb els Dotze com a gest profètic. Aquest gest és narrat diferentment pels sinòptics, sobretot per Lluc, que l’emmarca tipològicament en medi jueu i alhora en medi grecoromà, és a dir, presentant-lo com a sopar pasqual i com a simposi, sopars significatius en el món jueu i en el món grecoromà, respectivament. I pel fet de situar-lo en un ambient convivial, quan parla de la traïció de Judes, no parla de bocins (Mc 14,20), perquè el sopar ja ha acabat.

La narració lucana, que accentua estar entaulats, oposa la figura del deixeble que traeix la familiaritat del Messies amb el deixeble fidel, destinat a participar del banquet escatològic (a la meva taula). Les paraules d’adéu esdevenen testament obert sobre el futur de l’Església. En efecte, la vida de l’Església, després de la marxa de Jesús, es desenvoluparà entorn de l’Eucaristia. Lluc relaciona l’Últim Sopar de Jesús, com a àpat jueu, amb el conegut symposium de Sòcrates i el seu comiat narrats per Plató. Per això l’Últim Sopar acaba amb un breu discurs de comiat (22,21-38).

2. Jesús prega davant l’última temptació. Jesús manifesta de nou la fidelitat a la voluntat del Pare (22,39-46).

3. Jesús és detingut (22,47-53). L’hora del mal ha arribat, que vol anorrear l’amor. El moment de l’arrest és el moment de l’hora. Atès que a la muntanya de les Oliveres (22,39-46) apareixia el tema de la copa i no l’hora com a Mc 14,37 (i a Mt 26,45), ara Lluc ho compensa i parla de l’hora arribada: l’hora del poder de les tenebres (22,53). Sembla que Lluc se serviria de la relació entre la copa i l’hora que troba en un dels documents en què s’inspira, que és l’Apologia de Sòcrates escrita per Plató. On es llegeix: Però és l’hora d’anar-nos-en, jo per a morir, vosaltres per a viure. Qui de nosaltres va a una millor sort, és desconegut per tothom, llevat al déu (Apol. 42). Els elements evocats són l’hora, l’anar-se’n, el sobtat comiat, però sobretot, la perfecta senyoria que tant Jesús com Sòcrates mostren davant aquella hora que sembla que volen que es realitzi de pressa.

4. Pere nega que conegui Jesús i els soldats es burlen de Jesús (22,54-65).

5. Jesús és sentenciat pel Sanedrí (22,66-71). Jesús revela la seva identitat de Fill de Déu.

6. Jesús va de Pilat a Herodes i d’Herodes a Pilat (23,1-25). Pilat declara innocent Jesús (23,1-5) i no vol crucificar-lo (23,22), però finalment l’entrega a les autoritats jueves (23,25). Herodes finalment veu Jesús (23,8), però no es deixa transformar com Zaqueu. Zaqueu vol veure qui és Jesús i ho assoleix quan el reconeix com a Senyor (19,8). Herodes havia manifestat el desig de veure Jesús (9,7-9), però no acull el seu do (23,8), li hauria canviat l’existència i hauria fet un tast del Regne.

7. Jesús és crucificat. El quadre de la crucifixió (23,33-43), fa aparèixer, en tota la seva esplendor, que l’amor indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l'avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat («tal fas, tal trobaràs»), sinó en la gratuïtat, i fins al límit.

La primera escena del quadre (23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. En efecte, tres cops és proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix (Lluc ja ha indicat que és el Salvador: 2,11; que porta la salvació de Déu als pecadors i perduts: 15,2.32; 19,9-10). En primer lloc, per les autoritats jueves; en segon lloc, pels soldats; i finalment, per un dels criminals crucificats.

La segona escena (23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat, que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (tres cops: 23,4.14.22) i Herodes (23,15), les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís (23,43). En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc, però, li dóna el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (24,26), és a dir, el goig de la salvació; tal com ho interpreta sant Ambròs: On hi ha Crist, hi ha la vida, hi ha el regne. Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació, superant tot límit. I l'avui expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les seves accions. Lluc ha dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.

Jesús exclama: Pare, confio el meu alè a les teves mans (23,46; al·lusió a Sl 31,6) perquè està convençut que Déu està al seu costat i que el seu amor no el deixarà mai. En el moment de la seva mort, tota la gent que ho veu, mostra penediment (23,48). I les dones s’ho miren a distància (al·lusió al Sl 88,12).

 

4. Pensem-hi

• Quin impacte em produeixen els relats de l’Últim Sopar (22,14-38); el de la pregària de Jesús davant l’última temptació (22,39-46); i el de la crucifixió de Jesús (23,33-49)?
• Amb quins personatges m’identifico? I per què?
• Amb quina actitud m’ho miro (23,48-49)? I què em quedo del llegat de Jesús (22,14-38)?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us ho asseguro: Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!

 

Evangeli de Rams segons Lluc

 

1.     Llegim el text (Lc 19,28-40)

²⁸ Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d’ells pujant cap a Jerusalem. ²⁹ Quan es va acostar a Betfagé i Betània, prop de la muntanya anomenada de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels deixebles ³⁰ amb aquest encàrrec: Aneu al poble d’aquí al davant. Quan hi entrareu, trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. ³¹ Si algú us preguntava per què el deslligueu, responeu: “El Senyor l’ha de menester”. ³² Els enviats se n’hi anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. ³³ Mentre el deslligaven, els amos del pollí els digueren: Per què el deslligueu? ³⁴ Ells respongueren: El Senyor l’ha de menester. ³⁵ Llavors portaren el pollí a Jesús, li tiraren al damunt els seus mantells i van fer-hi pujar Jesús. ³⁶ Mentre ell avançava, molts estenien els seus mantells pel camí. ³⁷ Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles, plens d’alegria, començaren a lloar Déu amb grans crits per tots els miracles que havien vist, ³⁸ i deien: Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!

³⁹ Alguns dels fariseus que es trobaven entre la multitud li digueren: Mestre, renya els teus deixebles. ⁴⁰ Ell respongué: Us ho asseguro: si aquests callen, cridaran les pedres.

 

1.     Mirem el text

Abans de narrar l’entrada de Jesús com a Rei a Jerusalem, Lluc recorda que el camí de Jesús continua (Lc 19,28), ja que encara ha de ser endut al cel (Lc 9,51) i ha d’entrar a la seva glòria (Lc 24,26), és a dir, encara ha de morir i ressuscitar i asseure’s victoriós al costat del Pare.

L’episodi té quatre escenes:

1) L’escena a del pollí (Lc 19,29-35), que és una clara al·lusió al text de Za 9,9: Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, millor dit, en un pollí, un fill de somera.

2) L’escena de l’acompanyament de Jesús pel camí (Lc 19,36);

3) L’escena de la multitud dels deixebles, que lloa Déu i beneeix el Rei, el qui ve en nom del Senyor (Lc 19,37-38; que cita el Salm 118,26). Això vol significar que no ha arribar el regnat de David, sinó el Rei en persona.

4) L’escena de la intervenció dels fariseus (Lc 19,39-40), que expressen el seu refús a la reialesa de Jesús (anticipat en la paràbola de les mines: Lc 19,14, la paràbola que parla del retorn del Rei).

Els fariseus són un moviment religiós jueu que es caracteritza perquè observen la Llei de Moisès (els Cinc primer llibres de la Bíblia) molt estrictament. Tenen fixat el compliment de la Llei en 613 preceptes. Els fariseus accepten la interpretació i adaptació dels textos bíblics segons la tradició rebuda i esperen el Messies (l’Ungit com a Rei d’Israel) com a renovador espiritual i polític del poble.

Lluc destaca que els deixebles fan pujar Jesús sobre el pollí. Amb aquest gest el reconeixen com a Rei (1Re 1,33-40) que porta la pau (al·lusió a Is 9,5).

Lluc també destaca tota la multitud dels seus deixebles, que recorda la multitud d’àngels que lloen Déu (Lc 2,13), i que també ho fan els pastors després de reconèixer el Rei nat (Lc 2,20). Ningú no pot callar davant les meravelles que obra Déu, ni deixar d’aclamar el Rei que les du a terme. Per això les pedres cridaran (al·lusió al Llibre del profeta Habacuc: Ha 2,11) si els deixebles són silenciats, i cridaran per a reconèixer-lo com el qui porta la Pau de Déu (la salvació).

La benvinguda al Rei (2Re 9,13) és expressada amb els mantells estesos a terra com a catifa. Avui hi ha la catifa vermella que trepitgen els grans personatges mentre saluden i són fotografiats.

Els deixebles reconeixen Jesús com a Rei, per això el pugen dalt del pollí i estenen els seus mantells al seu pas. El reconeixen com a Rei que ve en nom de Déu.

Els deixebles estan acollint la mateixa visita de Déu que els porta la Pau des de la senzillesa i la humilitat, i no des de l’opulència i del poder.

Els fariseus refusen acollir-lo com a Rei a la seva ciutat. Per això s’adrecen al mateix Jesús perquè faci callar els seus deixebles que l’aclamen. No accepten Jesús com a Déu que retorna a la seva ciutat. Els fariseus són relacionats amb els servents de la paràbola de les mines (Lc 19,11-27) perquè no volen Jesús com a Rei. La paràbola de les mines l’explica Jesús abans d’entrar a la seva ciutat com a Rei que és.

La protesta dels fariseus contrasta amb l’actitud dels deixebles que reten homenatge a Jesús com a Rei.

 

2. Contemplem Jesús

Jesús entra com el qui havia de venir, el qui els profetes havien anunciat (Lc 7,19). Jesús fa present la profecia de Malaquies, on el missatger enviat és en Joan Baptista i el Sobirà (el Rei) que cerca el poble és Jesús. El text diu: « Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu, i tot seguit entrarà al seu temple el Sobirà que vosaltres cerqueu. El missatger de l’aliança, que vosaltres desitgeu, ja ve» (Ml 3,1).

Jesús és el Rei que porta la Pau que ve de Déu, per això no entra muntat en un cavall, com feien els reis i els grans personatges. Recordeu quan Alexandre el Gran muntat dalt d’un cavall entrant vencedor a Persèpolis, la capital de l’Imperi Persa, o tots els reis pintats muntats dalt d’un impressionant cavall, o el mateix General Francisco Franco muntat dalt d’un cavall, que fins ara estava en una plaça important de la ciutat galega del Ferrol. Jesús és pujat sobre un pollí, perquè és un Rei humil i just que porta la Pau.

Jesús és el mateix Déu que entra a la seva ciutat (com havia anunciat el profeta Isaïes: Is 35,4; 40,9).

 

3. Mirem la nostra actitud

• Avui, per què aclamem Jesús?
• I com l’aclamem?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més

 

D. 5è de Quaresma C 

(6 abril 2025)

 

1. Llegim el text (Jn 8,1-11)

¹Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres. ²Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S’assegué i començà a instruir-los.

³Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, ⁴i li digueren: Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. ⁵ Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius? ⁶Li feien aquesta pregunta per parar-li una trampa i tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. ⁷Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. ⁸Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. ⁹Ells, en sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig.

¹⁰Jesús es posà dret i li digué: Dona, on són? ¿Ningú no t’ha condemnat? ¹¹Ella va respondre: Ningú, Senyor. Jesús digué: Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Tothom considera que Jn 7,53-8,11 no pertany al quart evangeli, atès que alguns manuscrits importants (per exemple, els antics papirs 66 i 75; els còdexs 01; 03, entre d’altres) i algunes versions antigues (siríaques, coptes, llatines) no tenen aquesta perícopa; d’altres la situen després de Jn 7,36 o Jn 7,44; i alguns, al final del quart evangeli; els manuscrits de la família 13 la situen després de Lc 21,38, on se’ns diu que tot el poble es reunia amb Jesús al temple per escoltar-lo. Molts creuen que aquest últim seria el lloc ideal d’aquest episodi, per això el llegim en el cicle dedicat a Lluc. La Disdakalia (document siríac del segle iii) cita l’episodi a fi d’exhortar els bisbes a ser misericordiosos amb els pecadors. El teòleg catòlic Karl Rahner (segle xx) el cita perquè els cristians siguin misericordiosos amb l’Església institució. El narrador original d’aquest episodi il·lustra com Jesús anuncia i fa present el perdó sense condicions de Déu als pecadors.

Si situem l’episodi després de Lc 21,38, ens trobem al temple, on Jesús ensenya al final del seu ministeri. En aquest context, els escribes i fariseus posen una trampa al mestre: si aprova la lapidació de l’adúltera anirà contra el que ha predicat fins aleshores (Lc 15) i entrarà en conflicte amb l’autoritat romana (que s’ha reservat el dret a sentenciar a mort); si proposa l’absolució anirà contra la llei (Ex 20,14; Lv 18,20; 20,10; Dt 5,18; 22,22). Jesús no pot escapar-se fàcilment de la trampa parada; no es tracta d’una decisió teòrica, sinó de deixar viure o morir l’adúltera que té al davant. Abans de decidir-se, Jesús s’ajup i escriu a terra per dues vegades (8,6.8), sembla voler retardar la seva resposta o fer una acció simbòlica, davant el fet que els escribes i fariseus oposin l’autoritat de la Llei a la seva. L’acció d’escriure a terra evocaria Jr 17,13 i recordaria el judici de Déu sobre tots els pecadors d’Israel; així, amb aquest gest, Jesús interpel·la la consciència dels acusadors, on han de trobar-hi la resposta correcta. Per això Jesús sentencia: Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres. Ningú no és just davant Déu segons la tradició bíblica. D’altra banda, alguns manuscrits afegeixen que es retiren acusats per la pròpia consciència. La paraula i acció de Jesús els allibera de fer mal. Jesús no ha vingut a jutjar, sinó a salvar.

Amb el gest d’ajupir-se i escriure a terra, Jesús expressa dues coses: no critica la Llei que condemna l’adulteri i manifesta el sentit de la seva missió, és a dir, anunciar i fer present la salvació de Déu. Tot el relat té una textura simbòlica. Jesús ha pujat i ha baixat de la muntanya de les Oliveres i li paren una trampa per a acusar-lo. Aquest és el context de la passió. El fet d’ajupir-se i aixecar-se evoca l’abaixament i l’exaltació amb què Jesús reconciliarà tota la humanitat amb Déu. I la dona, que passa de la mort a la vida, representa tot el poble de Déu (Israel i l’Església), que rep el perdó incondicional i gratuït de Déu.

 

3. Pensem-hi

·       Soc el primer a condemnar l’altre?

·       Què en penso de l’actitud de Jesús?

·       I si en posés en la pell de l’adúltera, com reaccionaria davant les últimes paraules de Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells

 

D. 4t de Quaresma C 

(30 març 2025)

1. Llegim el tex (Lc 15,1-3.11-32)

¹Els publicans i els altres pecadors s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. ²Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. ³Jesús els va proposar aquesta paràbola:

¹¹Un home tenia dos fills. ¹²Un dia, el més jove digué al pare: Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. Ell els va repartir els béns. ¹³Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. ¹⁴Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. ¹⁵Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. ¹⁶Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. ¹⁷Llavors entrà dintre d’ell i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo m’estic aquí morint de fam! ¹⁸ M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. ¹⁹Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” ²⁰I se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. ²¹El fill li digué: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. ²²Però el pare digué als seus criats: De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus; ²³ porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, ²⁴perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho.

²⁵Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls ²⁶i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. ²⁷Ell li digué: El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. ²⁸El fill gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. ²⁹Però ell li respongué: Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. ³⁰En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. ³¹El pare li contestà: Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. ³²Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.

 

2. Mirem el text i contemplem les accions del pare

Tot fent el camí de la fe, seguint Jesús cap al Pare, Lc dibuixa un quadre amb tres paràboles centrades en l’alegria pel fet de retrobar el que s’ha perdut. Avui se’ns ofereix el marc del quadre (15,1-3) i la tercera paràbola (la pèrdua d’un fill: 15,11-32). El marc presenta els oients: els perduts (representats pel fill petit) i els establerts (representats pel fill gran); i ja n’insinua el missatge de fons: Déu mostra el seu amor il·limitat i incondicional en el ministeri de Jesús, que acull els perduts d’Israel i convida als establerts que també els acullin.

La tercera paràbola és considerada una obra mestra, però sense un títol clar que ajudi a copsar-ne el sentit. Els títols més coneguts són: el fill pròdig, el pare misericordiós, el fill perdut. Amb tot, un personatge és central: el pare, i dos són secundaris: els seus dos fills. I entorn del protagonisme del pare giren les dues parts: una en relació amb el fill petit (15,11-24), i l’altra, amb el fill gran (15,25-32), perquè així aparegui el retrat d’un pare curull d’amor (misericòrdia).

A partir de l’actual redacció lucana, que certament recull una paràbola de Jesús, la paràbola ofereix tres colors d’un únic missatge: el de l’amor del pare, que acull tant el fill perdut com el fill establert; el de l’alegria pel retrobament del que s’ha perdut (en relació amb les dues paràboles anteriors: l’ovella perduda i la dracma perduda); i el de la resposta a la crítica dels qui, amb la Llei a la mà, no accepten acollir els perduts com Jesús (15,2-3). L’únic missatge, que els tres colors li donen textura i que segurament reflecteix el pensament i el ministeri de Jesús, és la manifestació de l’amor misericordiós i la comprensió del pare, que acull tant el pecador com el prepotent. Precisament és l’amor de Déu que fa possible que el fill petit torni i el fill gran aculli el seu germà. El ministeri de Jesús manifesta l’amor de Déu Pare envers els pecadors i alhora l’alegria de tots (cel i terra) pel retrobament del que s’ha perdut (15,6.9.24.32).

La iniciativa és del Pare: surt a trobar el fill penedit que torna a casa, l’acull, el convida a celebrar-ho, i explica al fill complidor (no ha desobeït mai ni un de sol dels seus manaments) perquè cal celebrar-ho i alegrar-se. Els dos fills representen la comunitat eclesial, que celebra amb el Pare l’alegria de retrobar el perdut. El banquet de festa expressa l’amor del Pare i l’alegria de tots (del Pare i de l’Església) per la comunió refeta, i és figura del banquet del Regne, del qual en fem un tast a l’Eucaristia, on el germà gran és convidat a acollir el germà petit.

La celebració de la comunió refeta ve indicada amb tres detalls: el vestit millor (el distintiu del convidat d’honor), l’anell (el distintiu de ser reconegut com a fill, de la comunió refeta entre pare i fill), i les sandàlies (el distintiu de l’home lliure, ha deixat de ser esclau).

Si el fill «era mort», el pare hauria deixat de ser el seu pare! Tornant de nou al pare «ha tornat a la vida», a la vida de fill, reanimant així el mateix pare, que ha corregut a trobar-lo de seguida. El fill gran és invitat a comprendre aquest amor profund que lliga pare i fill. Retrobant el fill, el pare pot restituir-li el germà, sense el qual també el fill gran hauria perdut la pròpia identitat de germà. Així la profunda compassió que mou el pare troba la joia més gran quan veu que els fills es reconeixen germans, aleshores la paternitat assoleix el seu cim i resplendeix en tota la seva llum.

 

3. Pensem-hi

Sé acollir el perdut que torna després que se n’hagués anat? M’espero un pare així, que no em demana comptes de res i només espera que torni?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Senyor, deixa-la encara aquest any

 

D. 3r de Quaresma C 

(23 de març 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 13,1-9)

¹Per aquell mateix temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la dels sacrificis que oferien. ²Jesús els respongué: ¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? ³Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. ⁴I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? ⁵Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera. ⁶I va afegir aquesta paràbola: Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n’hi trobà. ⁷Llavors digué al qui li menava la vinya: Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit d’aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la. Per què ha d’ocupar la terra inútilment? ⁸Ell li respongué: Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, ⁹a veure si dona fruit d’ara endavant. Si no, fes-la tallar.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Lluc situa el relat després de la invitació urgent a la reconciliació (12,57-59). Això fa que la invitació de Jesús a la conversió tingui un to apressant. El relat conté dues unitats literàries: una reflexió a propòsit d’uns fets (13,1-5) i la paràbola de la figuera que no dona fruit (13,6-9).

A partir de dos fets coneguts de tothom, l’assassinat d’uns galileus i la catàstrofe de la caiguda de la torre de Siloè, Jesús convida al penediment i a la conversió. No es tracta de denunciar o de valorar la culpabilitat dels morts o dels causants dels fets. Conèixer-ne les causes no ha de ser, doncs, motiu per a valorar el grau de culpabilitat d’uns i altres, sinó perquè no torni a produir-se ni l’acció violenta de Pilat ni l’accident, tot i ser imprevisible. D’entrada, Jesús desautoritza una idea molt arrelada en el seu temps, és a dir, que les desgràcies personals són càstig de Déu.

Jesús recorda, des de l’experiència comuna, que la vida de qualsevol persona pot truncar-se sobtadament, o bé per una acció violenta, o bé per un accident. Per això, amb la paràbola de la figuera, indica la fragilitat de l’existència humana i les dificultats que l’assetgen. A la figuera, se li dona una última oportunitat perquè doni fruit. En el camí cap a Jerusalem (el camí de la fe), Jesús crida a la conversió, a canviar d’estil de vida i de mentalitat, a fi de donar fruit, a fi de complir la voluntat del Pare. Ací ressona la pregunta feta a Joan Baptista (3,10) i a Pere i als altres apòstols (Fets 2,37): què hem de fer? Doncs, convertir-se, que implica donar fruit.

Amb la paràbola de la figuera estèril la crida a la conversió és més apressant. Així, mentre els galileus han mort a causa de la maldat de Pilat i els divuit homes, a causa d’un accident, la figuera morirà a causa de la seva inacció, peresa, indecisió a donar fruit, a causa d’haver-se convertit en un paràsit (no fa res més que ocupar un espai inútilment). Si en temps de Jesús, la paràbola és una al·lusió a l’ultima oportunitat que sempre Déu dona a tothom perquè es converteixi. Ara, des de la seva esterilitat, esdevé símbol d’una existència inútil, pel fet de no donar fruit, de no oferir vida per als altres.

Molts han intentat d’esbrinar quins fets històrics hi ha rere d’aquesta invitació a convertir-se. Està documentada la brutalitat de Pilat, però no l’assassinat dels galileus ni la catàstrofe de la caiguda de la torre. Hi ha diverses hipòtesis, però no n’hi ha cap que precisi si els fets són històrics o fruit d’una confusió amb altres fets de la història de Palestina. Tampoc no es pot dir que tot s’ho hagi inventat Lluc. Amb tot, el que importa és la invitació de Jesús a la conversió.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• La pregària m’ajuda a solidaritzar-me amb els altres (patir amb) i esdevé diàleg amb Déu Pare, o amb el seu Fill Jesús, perquè sempre els doni una oportunitat?
• De què m’he de convertir (canviar de manera pensar o d’estil de fer) per tal de donar fruit?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: i van veure la glòria de Jesús

D. 2n de Quaresma C 

(16 març 2025)

1. Llegim el text (Lc 9,28b-36)

²⁸Uns vuit dies després d’haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. ²⁹Mentre pregava, l’aspecte del seu rostre va canviar i el seu vestit es tornà d’una blancor esclatant. ³⁰Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, ³¹que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. ³²A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que estaven al seu costat. ³³Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. No sabia què deia. ³⁴Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s’esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. ³⁵Llavors va sortir del núvol una veu que deia: Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo. ³⁶Així que s’hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol. Ells guardaren silenci, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

La transfiguració de Jesús s’esdevé davant els ulls de Pere, Joan i Jaume, els tres deixebles que són testimonis dels esdeveniments cabdals del ministeri de Jesús.

El quadre lucà consta de quatre escenes: (1) La introducció espaciotemporal (Lc 9,28): el vuitè dia (el dia de la resurrecció), mentre Jesús prega (com al baptisme), a la muntanya (lloc de teofania i revelació); i amb els testimonis: Pere, Joan i Jaume. (2) La visió (Lc 9,29-32): la transfiguració de Jesús i l’aparició de Moisès i Elies; Lluc nota que, tot i la son, Pere i companys veuen la glòria de Jesús i els dos homes que conversen amb ell (9,32). (3) El cim de la visió (Lc 9,33-36): amb la intervenció de Pere (la veu de l’Església), l’aparició d’un núvol (la presència misteriosa del Senyor), la veu que revela la identitat de Jesús i que convida a escoltar-lo, la reacció d’esglai dels tres testimonis (Lc 9,34). (4) El final de la teofania (Lc 9,36); quan baixen de la muntanya. Mentre Mateu i Marc noten que Jesús demana silenci, Lluc indica que els testimonis guarden silenci per pròpia iniciativa. D’altra banda, Lluc omet l’escena del diàleg entre Jesús i els testimonis sobre el significat de l’esdeveniment (Mt 17,10-13; Mc 9,11-13).

La veu misteriosa, ressò de la teofania del baptisme (Lc 3,21b-22), corregeix i resitua la interpretació de Pere (la veu dels Dotze), que tendiria a posar al mateix nivell Jesús i els protagonistes de la revelació bíblica, Moisès i Elies. Jesús actualitza Llei i Profetes, i ara i ací, és la cabana de la presència i de l’encontre amb Déu. A més, la missió de Jesús és única i definitiva, per això els testimonis no veuen ningú més que Jesús, tot sol (Lc 9,36).

Aquest relat, tot i que recull imatges de les teofanies bíbliques i de les visions apocalíptiques, manifesta la novetat de l’esdeveniment Jesús, Fill de Déu i Fill de l’home, que és del món diví, però que viu i mor en la història humana. La transfiguració anticipa ja la glòria del darrer dia (primer i vuitè), ja present en el Jesús que fa camí amb ells. El Pare confirma als tres testimonis que Jesús és el seu Fill, el seu elegit, el Servent anunciat per Isaïes (Is 42,1). En efecte, el Pare testifica que el seu Fill Jesús manifesta d’una manera única i definitiva la seva voluntat revelada en la Llei i els Profetes; per això, anima a escoltar-lo (Dt 18,15).

3. Pensem-hi. He fet cap experiència de gaudi inexplicable pel trobament amb Jesús en la pregària o en un recés? Què m’aporta Jesús en el meu camí, en la meva vida i acció?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: L’Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable

 

D.1r de Quaresma C 

(9 de març 2025)

1. Llegim el text (Lc 4,1-13)

¹Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà. L’Esperit el va conduir pel desert ²durant quaranta dies, i era temptat pel diable. En tots aquells dies no va menjar res, i quan s’hagueren acabat, va tenir fam. ³El diable li digué: Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa. ⁴Però Jesús li va respondre: L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa. ⁵Després el diable se l’endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món ⁶i li digué: Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. ⁷Adora’m i tot serà teu. ⁸Jesús li respongué: Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell. ⁹Després el conduí a Jerusalem, el va posar al punt més alt del temple i li digué: Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. ¹⁰Diu l’Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. ¹¹I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. ¹²Jesús li contestà: Diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. ¹³Un cop el diable hagué acabat tota mena de temptacions, s’allunyà d’ell fins al temps oportú.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Lluc teixeix l’escena de les temptacions de Jesús amb la del seu baptisme i la seva genealogia, Jesús és temptat precisament perquè és el Fill de Déu. I la situa abans de l’inici del seu ministeri públic. El fet que Jesús sigui ple de l’Esperit connecta aquesta escena amb la del baptisme i amb la de la sinagoga de Natzaret, sense oblidar que Lluc ja ha presentat Jesús actuant per tot Galilea, ple de l’Esperit (Lc 4,14-15).

Les temptacions recorden tres moments del camí d’Israel: el mannà al desert (Ex 16), el do de la terra (Dt 34,1-4) i l’aigua de la roca (Ex 17,1-7). On Israel havia fallat per la seva desobediència, Jesús en surt victoriós per la seva obediència. Lluc, al contrari de Mateu, no segueix l’ordre de la narració bíblica del poble cap a la terra promesa, el modifica a fi de situar l’última a Jerusalem, el lloc central de la seva obra.

Les temptacions qüestionen els tres pilars de la fe jueva: la Paraula de Déu, la Terra i el Temple. El diable, que confon i divideix, vol impedir que Jesús faci present la Paraula, el Regne (la Terra) i la glòria del Senyor (el Temple). I alhora expressen l’oposició a la persona de Jesús,  el Fill de Déu, el Déu humanitzat.

La 1a. el pa. El diable suggereix a Jesús que posi la paraula al seu servei i manifesti clarament la seva identitat, prescindint de fer la voluntat del seu Pare. Jesús replica que l’obediència a la Paraula de Déu és l’aliment, ara i aquí (cf. Dt 8,3). La 2a. enlaire, a fi d’abastar amb la mirada tots els reialmes del món. El diable incita Jesús a la idolatria. Jesús replica amb la fe en l’únic Sobirà del món (cf. Dt 6,13). La 3a. al punt més alt del Temple. El diable vol que Jesús dubti, com Israel, que Déu li faci costat. Jesús replica refusant d’exigir un signe del fet que Déu és amb ell (cf. Dt 6,16).

És impossible provar la realitat històrica de les tres temptacions, bàsicament tenen un valor simbòlic, però això no vol dir que siguin inventades. Totes tres corregeixen una visió errònia de la identitat i missió de Jesús, i el presenten com a Fill de Déu, obedient a la voluntat del Pare, fins i tot en les proves. Lluc acaba les temptacions fixant la mirada cap al futur, el diable desapareix fins a una nova oportunitat, al moment de la passió i mort de Jesús, quan, de nou, intentarà destruir el pla de salvació de Déu.

3. Pensem-hi. Què em sedueix més: el poder? la possessivitat? la glòria de la immortalitat? I què li demano a Déu perquè m’ajudi a superar la crua realitat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Cada arbre es coneix pel seu fruit

 

D. 8^è de durant l’any C 

(2 març 2025)

 

1.Llegim el text (Lluc 6,39-45)

 ³⁹ Jesús els digué encara una paràbola: —¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? ⁴⁰ El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. ⁴¹ Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? ⁴² Com li pots dir: «Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull», si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà. ⁴³ No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. ⁴⁴ Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es verema raïm de les bardisses. ⁴⁵ L’home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l’home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Dins el discurs de la plana (Lc 6,17-49) tenim avui, d’una banda, la imatge del cec que en guia un altre i la de la brossa i la biga en l’ull (Lc 6,39-42), i de l’altra banda, la imatge de l’arbre amb fruits (Lc 6,43-45), que prepara la conclusió del discurs amb una altra imatge, la de les dues cases (Lc 6,46-49), i destaca la importància de les bones obres, com a mirall de la bondat del cor humà.

Lluc relaciona la imatge del cec que en guia un altre amb la responsabilitat de guiar en l’actualització de la Paraula (cf. Ac 8,31). Així, el guia ha de tenir bona vista a fi d’explicitar la salvació de Déu en la història. I alhora, Lluc alerta contra el fals mestre (el guia cec), que no pot mostrar el Camí de Jesús als qui tampoc no el coneixen (els altres cecs). El fet de veure el camí de la salvació, assembla el deixeble instruït al seu mestre Jesús, i per tant, pot guiar-hi com a mestre.

I amb la imatge de la brossa i la biga en un l’ull, Lluc recorda que només el qui és capaç d’assumir els propis defectes i limitacions, podrà assolir una bona vista per a guiar. Amb tot, la màxima no s’ha de restringir només als guies eclesials. Jesús recorda a tots els deixebles que s’apliquin a si mateixos la correcció que vulguin aplicar als altres.

Els fruits representen les pròpies obres (accions), que revelen la bondat o maldat del propi cor; una idea força arrelada en l’Escriptura: Is 3,10; Jr 17,10; 21,14; 25,14; 32,19; Ez 18,30; Os 10,13; Sl 62,13; Jb 34,11; Pr 24,12; Sir 16,14. Les pròpies obres (accions) i paraules també delaten els falsos mestres (els cards i les bardisses). Així doncs, cal que el cor del deixeble s’arreli en l’amor de Déu.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

Soc bon/a guia quan testimonio la Paraula de Déu acollida, viscuda i celebrada?

Assumeixo tares i limitacions pròpies per donar un bon testimoniatge?

Les meves paraules i accions manifesten que, en el meu cor, batega l’amor de Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin

 

D. 7^è de durant l’any C 

(23 febrer 2025)

 

1.Llegim el text (Lc 6,27-38)

²⁷ Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, ²⁸ beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. ²⁹ Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. ³⁰ Dona a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. ³¹ Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. ³² Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen. ³³ I si feu bé als qui us fan bé, qui us ho ha d’agrair? També ho fan els pecadors. ³⁴ I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. ³⁵ Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. ³⁶ Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós. ³⁷ No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. ³⁸Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Continua el discurs de la plana. Avui entrem de ple en el cos del discurs, on gairebé totes les dites o màximes tenen la seva correspondència en la redacció del discurs de la muntanya de Mateu (Mt 5-7). I hi entrem amb aquesta frase: A vosaltres que escolteu, jo us dic.

L’exhortació d’avui obre l’objectiu cap a l’amor als enemics (Lc 6,27-36) i després el fixa en l’amor entre els cristians (Lc 6,37-38). Precisament, la prohibició de jutjar els altres, és a dir, de criticar-los sense respectar-los, és una aplicació de l’amor entre els cristians, reflex de l’amor de Déu.

Lluc contraresta els quatre ultratges de la quarta benaurança (Lc 6,22) amb quatre manaments (Lc 6,27-28): estimeu (# us odiarà), feu bé (# us rebutjarà), beneïu (# us insultarà), pregueu (# denigrarà el nom que porteu). Així, l’enemic que cal estimar és el qui odia, el qui rebutja, el qui insulta, el qui denigra el nom del cristià. Jesús anima a respondre amb una acció positiva a tota acció negativa, per exemple, la manera de neutralitzar una maledicció és una benedicció (Lc 6,28), no es tracta sols d’acceptar-la passivament, sinó de neutralitzar tota la seva càrrega negativa amb una benedicció.

El cristià, quan rep una ofensa, ha d’estar disposat a acceptar-la, i fins i tot, a rebre’n una altra (Lc 6,29), i així manifestar-li el seu amor; aquesta acció dinamita l’antiga llei del Talió (Ex 21,24; Lv 24,19-20; Dt 19,21). La dignitat és l’única cosa que no ha de perdre el pobre, l’indefens, això significa parar l’altra galta (Lc 6,29): no deixar-se humiliar, que és el que normalment pretén l’agressor, i fer-ho sense violència. I quan es tracta d’una evident injustícia, l’arma de l’agredit és donar-li també el mantell (Lc 6,29). L’única cosa que no es pot prendre al pobre és el mantell, perquè sense el mantell queda totalment nu. Aleshores el fet de donar-li també el mantell suposa posar en evidència l’agressor en la seva maldat, és a dir, d’alliberar-lo de la seva lògica i praxi de poder, d’aprofitar-se del dèbil. Així es trenca la dinàmica de violència. No es tracta de claudicar, sinó de vèncer el mal amb el bé, i així alliberar l’agressor del mal.

El cristià, com a mostra de l’amor, també ha de mostrar la seva generositat i renunciar a qualsevol interès personal, no es pot reservar res interessadament (Lc 6,30.34).

En relació a Mateu, Lluc anticipa l’anomenada regla d’or (cf. Tb 4,15): Feu als altres allò que voleu que ells us facin (Lc 6,31; Mt 7,12), perquè en la seva visió no és una fórmula que resumeixi la Llei i els Profetes (com a Mateu), sinó una fórmula que resumeix el manament de l’amor als enemics. Amb tot, Jesús vol que el deixeble vagi més enllà de la reciprocitat que proclama aquesta regla, és a dir, l’amor a si mateix no pot ser ni ha de ser l’única i suprema pauta de comportament per al cristià. Aquesta concepció és explicitada més endavant, quan amb les accions d’estimar els enemics, fer el bé i prestar sense esperar res a canvi (Lc 6,35), Jesús destaca que cal anar més enllà de l’estricta reciprocitat, i aquesta gratuïtat de l’amor als enemics té una recompensa: la filiació divina.

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare (Lc 6,36). En formular la màxima de Mt 5,48 en termes de compassió, Lluc proposa imitar Déu en una qualitat que l’Escriptura destaca: la misericòrdia o compassió (Ex 34,6; Dt 4,31; Jl 2,13; Jo 4,2; Sl 86,15; 103,8; 111,4; 116,5; 145,8; Ne 9,17.31; 2Cr 30,9; Sir 2,11; Jm 5,11). Aquest manament resumeix l’amor als enemics, i alhora, l’amor entre els cristians, concretat en dues prohibicions: no judiqueu i no condemneu, i dos manaments: absoleu i doneu (6,37-38). I trobarem la felicitat en la generositat i la gratuïtat.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

·       Soc compassiu/va, misericordiós/a com Déu ho és? Quan i com ho soc

·       Ens sento acompanyat/da –amb la força de l’Esperit– a estimar els meus enemics i beneir els qui em volen mal?

·       He descobert que la felicitat està en la generositat i l’amor sense límits? Com ho visc?

·       Davant d’una possible humiliació o injustícia actuo sense violència i amb dignitat?