Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu

 

Fidels difunts C

(2 de novembre)

 

1. Llegim el text (Mt 25,31-46) 

³¹Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. ³²Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, ³³ i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. ³⁴Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: 

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. ³⁵Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; ³⁶ anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m. 

³⁷Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ³⁸¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ³⁹ ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t? 

⁴⁰El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu. 

⁴¹Després dirà als de la seva esquerra: Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. ⁴²Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; ⁴³ era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. 

⁴⁴Llavors ells li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? 

⁴⁵Ell els contestarà: Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi. ⁴⁶I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús. 

El text clou el discurs sobre la vinguda del Fill de l’home. I ofereix un drama amb tres escenes: 1) l’obertura, amb l’escenificació de la vinguda gloriosa del Fill de l’home, l’aplec dels pobles i la seva separació; 2) el diàleg del Rei, primer, amb els de la seva dreta i, després, amb els de la seva esquerra; 3) l’escena final, amb l’execució de les sentències que obren, respectivament, dues escenes de diàleg. 

El cop d’escena és la contraposició dels dos grups de gent, subratllat per la monòtona repetició de l’elenc de les accions de misericòrdia fetes o desateses. La imatge del pastor, que separa les ovelles de les cabres, estableix el lligam amb l’escena del diàleg entre el Rei assegut al seu tron gloriós i, successivament, els de la seva dreta (els justos) i els de la seva esquerra (els indefinits). Però, realment, el cop d’escena està en la sorpresa: el Rei s’identifica amb aquests germans meus més petits. 

Certament, cap dels dos grups no sospitava la presència misteriosa del Fill de l’home en els més petits. Així, el cop d’efecte de la separació dels uns dels altres no són les sis accions a favor dels més petits, sinó la identificació del Rei amb aquests germans meus més petits, que revela, alhora, el seu nou rostre i la radical seriositat de l’acció solidària envers els més petits: esdevenen els meus germans. 

El Rei i Fill, assegut com a jutge escatològic, s’autopresenta com el qui té fam i set, foraster i despullat, malalt i a la presó. Per tant, el cara a cara decisiu entre els humans i Crist no s’esdevé en un marc de gestos heroics i extraordinaris, sinó en la quotidianitat dels nostres encontres humans. Aleshores la vida eterna o l’autocondemna es juga en les relacions quotidianes d’acolliment o rebuig dels més petits, que són el signe objectiu de la presència humil i amagada de Crist Rei. Mateu ha teixit amb dos fils tot el seu missatge: Jesucrist i l’amor solidari. 

En l’amor gratuït i generós envers els més petits, s’expressa la relació vital de fe en Crist, relació que, a la fi, esdevindrà plena comunió. 

Jesús s’identifica amb el pa i el vi de l’Eucaristia i amb els petits. Jesús diu: Això és el meu cos, aquesta és la meva sang; però també diu: a mi m’ho feu, a mi m’ho negueu. 

 

3. Pensem-hi. 

• Quan arribi la meva trobada final amb Jesús, que em dirà? 

• He atès o assistit Jesús en el meu germà / en la meva germana que m’he trobat al llarg de la meva vida? 

• M’adono que totes les bones accions que faig a favor dels més petits les faig al mateix Jesús? 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel

 

Tots sants

(1 de novembre) 

1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

¹En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. ²Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient:

³Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel.

⁴Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.

⁵Feliços els humils, perquè posseiran la terra.

⁶Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

⁷Feliços els compassius, perquè seran compadits.

⁸Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

⁹Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu

¹⁰Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel.

¹¹Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.

¹²Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit, els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu.

I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.

Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.

Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.

La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.

Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.

3. Pensem-hi

Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?

Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit

 

D. 30 de durant l’any C

 

1. Llegim el text (Lc 18,9-14)

⁹A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: ¹⁰Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. ¹¹El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. ¹²Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo». ¹³Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador». ¹⁴Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

La paràbola d’avui és una narració exemplar típicament lucana (a l’estil del bon samarità) i planteja la situació del deixeble davant Déu. El fariseu i el publicà representen dos tipus de persones vistes sota una única perspectiva: com es veuen davant Déu. Es presenta una relació triangular: un fariseu, un publicà i Déu al qual s’adrecen. Ambdós s’adrecen a Déu, però amb una actitud i una idea oposades. Per això mostra dos tipus d’oració, reflex d’aquesta personal visió davant Déu. Tenim el devot practicant (el fariseu) i el pecador (el publicà), dues figures antitètiques per la seva situació en el temple i pel contingut de la seva oració. Aquest mateix contrast fa que l’oient endevini ben aviat, abans de la conclusió (18,14a), qui és el bo de la narració.

Aquesta narració exemplar s’obre amb una introducció (Lc 18,9) i es clou amb una exhortació (Lc 18,14b), que reflecteixen el contrast entre l’orgullós i l’humil, el qui es perdona a si mateix i el qui implora el perdó de Déu. I al final, l’humil se’n va perdonat (en el sentit que és salvat) i l’altre no (això no vol dir que sigui condemnat, sinó que no ha manifestat cap necessitat de ser salvat).

El fariseu, fent un tomb per la seva vida i acció, dóna gràcies per les seves virtuts (oració d’agraïment plena d’autosatisfacció). La seva oració reflecteix l’orgull de no ser com els altres: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc de no ser com aquest publicà; fins i tot es vana de fer més del que està manat. En aquest moment, fem el cim de la narració: s’ha arribat al sostre de l’orgull (no sols s’ha vanat de complir la Llei, sinó també de no fer-se amb els pecadors), i aleshores apareix l’abisme amb l’humil. És penetrant i subtil la ironia que té la seva manera d’adreçar-se a Déu: no es recorda dels altres per encomanar-los al Senyor, sinó per menysprear-los i condemnar-los. El fariseu, així, comet un dels pecats més greus: es posa en el lloc de Déu per condemnar els altres.

D’altra banda, el publicà simplement reconeix que és un pecador i implora la misericòrdia de Déu (oració de petició plena d’humilitat).

Davant els oients, el fariseu no és ni un menyspreable publicà ni molts menys un pecador; però davant Déu, no és el just que aparentava, perquè es fia massa d’ell mateix i dels mèrits que va acumulant. El just és el publicà, perquè sols es fia de la misericòrdia del Pare.

La paràbola ofereix una visió diferent de la justícia divina. A un que es justifica per si sol, s’hi oposa l’altre que espera del Senyor la gràcia per a ser perdonat (justificat). La gràcia del perdó no està condicionada pel pecat. És un greu error pensar que cal pecar per ser perdonat i obtenir la reconciliació amb Déu. La gràcia no està condicionada ni pel pecat (cas del publicà), ni pels mèrits (cas del fariseu), sinó que és gratuïta i predomina sobre qualsevol acció humana.

Si el fariseu no torna a casa perdonat és perquè les seves bones accions no li han impedit de jutjar els altres. I el publicà és perdonat perquè no condemna ningú.

Jesús posa sobre la taula dues maneres de relacionar-se amb Déu i amb els altres. Aleshores allà on es jutja un altre, desapareix la justícia de Déu. Cal transformar el mal en bé. Déu sempre mostra el seu rostre misericordiós perquè transformem el mal en bé.

Amb aquesta paràbola Jesús afirma que Déu salva (justifica) el qui reconeix els pecats i les limitacions personals i es lliura confiat a la seva misericòrdia. I Jesús recorda que el que importa no són els pecats comesos, sinó l’actitud actual d’entrega humil i confiada a Déu, és a dir, l’actitud amb què el deixeble se situa davant Déu. I per això cal evitar refiar-se de ser just i tenir per no res a tots els altres.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

• Com ens veiem davant de Déu i dels altres?
• Quin tipus d’oració fem normalment? D’agraïment? De petició?
• En quines ocasions puc transformar el mal en bé? I què faig?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

 

D. 29 de durant l’any C 

(19 octubre 2025)

1. Llegim el text (Lc 18,1-8)

¹Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: ²En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. ³A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. ⁴Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, ⁵però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” ⁶I el Senyor va afegir: Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ⁷¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? ⁸Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un cop Jesús ha anunciat la vinguda del Regne (Lc 17,20-37): ja és present, però encara s’ha de manifestar plenament, i l’evangelista Lluc ha recordat el retard de la parusia, tenim la paràbola del jutge injust i la viuda. Tot i que el retorn del Senyor s’hagi retardat indefinidament, no cal per això, relaxar-se i descurar l’oració.

La intenció de la paràbola del jutge i la viuda es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. No es tracta de pregar sense parar, sinó sense defallir, sense cansar-se. Heus ací perquè proposa l’exemple de la viuda que no para d’anar a l’encalç d’un jutge irresponsable. La punta de la paràbola surt del comentari de Jesús (és el Senyor: Lc 18,6) sobre la conducta del jutge, qualificat de sense entranyes, perquè no té temor de Déu ni té consideració als homes: palesa una total indiferència envers Déu i els altres. El comentari de Jesús apunta que el protagonista de la paràbola és el jutge injust i no la viuda, com també l’indicava en la de l’administrador astut (Lc 16,1-8a). La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Nova del Regne, mentre camina cap a la casa del Pare.

Si la viuda representa avui l’indefens davant la prepotència dels poderosos, el jutge injust representa la sol·licitud de Déu: és impensable que Déu resti passiu davant el crit d’auxili dels indefensos, tot i que alguns profetes i savis hagin mostrat el seu desconcert davant la seva aparent passivitat. La certesa que Déu és un jutge just que no menysprea l’indefens provoca l’oient a manifestar-li la seva confiança i adhesió, i per tant, que li adreci confiat tota súplica. Així la disponibilitat de Déu davant l’esperança del qui el prega suscita el sentiment de confiança i l’actitud d’oració insistent i perseverant. I perquè ningú no presenti Déu Pare com el qui no fa cas dels seus elegits i els fa esperar sempre, l’aplicació de la paràbola (Lc 18,7-8a) n’és l’antídot. En efecte, la conclusió, preparada per la introducció (Lc 18,1), recorda la importància de la fe per a mantenir-se en una actitud d’oració constant i esperançada: sols la fe farà que mai no perdem l’esperança en l’oració i que mai no caiguem en la indiferència davant el retard del retorn del Senyor.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

Prego sovint? Per què? Em cansa haver de pregar?

He perdut l’esperança en l’oració? La fe en Déu em manté ferm en l’oració?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ¿No eren deu, els qui han quedat purs?

 

D. 28 de durant l’any C 

(12 octubre 2025)

1. Llegim el text (Lc 17,11-19)

¹¹Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. ¹²A l’entrada d’un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny ¹³i es posaren a cridar: Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres! ¹⁴En veure’ls, Jesús els digué: Aneu a presentar-vos als sacerdots. Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. ¹⁵Un d’ells, quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, ¹⁶es prosternà als peus de Jesús amb el front a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. ¹⁷Jesús digué: ¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¹⁸¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? ¹⁹I li digué: Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest relat obre la tercera part del camí de Jesús (Lc 17,11-19,27). Si la segona part havia girat entorn de la qüestió sobre qui són els qui se salven (Lc 13,23), la tercera fixa la mirada en els qui són declarats salvats per Jesús: un estranger, els infants (Lc 18,16), els qui ho han deixat tot pel Regne (Lc 18,29-30), un cec que viu vora el camí (Lc 18,42), els publicans (18,14; 19,9-10).

La narració lucana de la guarició dels deu leprosos destaca, d’una banda, la reacció agraïda d’un dels guarits: l’estranger; i de l’altra, en relació amb la reacció anterior, la declaració de Jesús: La teva fe t’ha salvat. Lluc s’atura a descriure com Jesús acomiada uns proscrits (exclosos de la societat: Lv 13,45-46) sense guarir-los ni ajudar-los (com fa Eliseu amb Naaman), però manant-los fer (la força de la paraula) el que prescriu la Llei al declarat leprós (Lv 14,1-32). La paraula del mestre Jesús és eficaç, i alhora, ensenya quina ha de ser l’actitud del qui ha experimentat l’eficàcia de la seva paraula: l’agraïment, reacció espontània de la fe. Igual que Naaman, que ha de banyar-se abans de ser guarit, els leprosos han de presentar-se als sacerdots: a tots se’ls demana que creguin en la seva guarició abans de ser guarits.

L’actitud de l’estranger és doble: fe i agraïment, i contrasta amb la ingratitud i la incapacitat dels nou autòctons de convertir-se i reconèixer Jesús com el qui salva. L’estranger ha vist, amb els ulls de la fe, la mà de Déu en la seva guarició: dona glòria a Déu; i per això, no va al sacerdot, sinó que retorna a Jesús (conversió) i es prosterna als peus (reconeix qui és Jesús) del qui li ha fet experimentat la salvació en la seva guarició, i li manifesta tot el seu agraïment pel do rebut. I Jesús el declara salvat.

Tanmateix Jesús planteja tres preguntes: ¿No eren deu els qui han estat purificats? ¿On són els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? La primera indica que no tots han vist amb els ulls de la fe i prepara la següent. La segona mostra la decepció de Jesús: l’obediència a un manament de la Llei els causa la guarició física, però la seva manca de fe els impedeix de reconèixer i d’acollir el qui els regala la salvació de Déu. La tercera anticipa la recepció de la salvació pels qui no quedaran encegats per l’obediència a la Llei.

Les tres preguntes pretenen fer adonar-nos de la importància de la fe per a reconèixer i acollir la salvació de Déu en Jesús, així com de la gratitud del creient, tot i no ser del poble escollit, davant Jesús Salvador.

3. Mirem la nostra vida i acció. Em fio de la paraula de Jesús? La meva fe en Jesús em fa ser agraït? Com expresso o manifesto el meu agraïment?

Els Estudis d'evangeli d'en Jaume Fontbona: hem fet només el que havíem de fer

 

Diumenge 27 durant l’any C 

(5 octubre 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 17,5-10)

⁵Llavors els apòstols digueren al Senyor: Augmenta’ns la fe. ⁶Ell va respondre: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar”, i us obeiria. ⁷¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: “Vine de seguida a seure a taula”? ⁸¿No li dirà més aviat: “Prepara’m alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu”? ⁹¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? ¹⁰Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer.”

 

2. Comprenem el text

D’entrada, la petició dels apòstols sorprèn per la seva brusquedat. Fins ara no s’havia insinuat el tema de la fe. La fe sols l’augmenta Déu; per això Lluc recorda la condició divina de Jesús anomenant-lo Senyor. Aquí no es tracta de la poca fe dels deixebles com a Mt 17,20, sinó de la força de la fe. Així els apòstols adrecen al Senyor Jesús una pregària a fi de tenir una fe més robusta (sols com un gra de mostassa, que és molt petit i es fa robust) per a dur a terme les responsabilitats eclesials.

Fer el camí de Jesús implica sostenir-se en la robustesa de la fe. Precisament les dues imatges antitètiques que clouen l’ensenyament sobre la fe: plantar-se i en el mar, mostren la incommensurabilitat del poder de la fe. El qui té fe, té un poder incommensurable.

 

3. Fixem-nos en la paràbola servent inútil (Lc 17,7-9)

L’ensenyament sobre el servei apunta que res no és indispensable en el servei al Senyor; la utilitat del servei no està en la seva productivitat, sinó en el fet de servir. El deixeble és convidat a identificar-se amb l’esclau que fa el que se li mana sense esperar res per la fidelitat i l’obediència mostrades.

La paràbola del servent inútil és de les que obren el diàleg amb una pregunta i de les que conviden a identificar-se amb un dels personatges, ací l’esclau. Tal com un esclau fa el que ha de fer, ningú no esperarà mai que la fidelitat i l’obediència mostrades no li atorguin cap dret sobre el seu senyor. Així doncs, la paràbola apunta que el deixeble no ha reivindicar res a Déu pel servei fet (no compta res la productivitat). Tampoc Déu no està obligat a recompensar el servei que el deixeble està cridat a fer (el que compta és la gratuïtat).

 

4. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·       M’he preguntat mai sobre la força de la meva fe?

·       Què em mou a ser generós, a estimar gratuïtament els altres?

·       El servei que faig té sentit com a tal o espero ser recompensat? Com visc la gratuïtat del meu servei?

El testimoni pradosià de l'Anna Maria

 

Agermanament de la Parròquia de Sant Vicenç de Mollet del Vallès

amb la Parròquia de San Caralampio de Cinco Pinos (Nicaragua), 

agost del 2004

Algunes notes inacabades sobre l'Anna Maria Mutgé Barceló 

Pepe Baena Iniesta

-     Centralitat en el Crist Viu que va anar descobrint i madurant amb el pas del temps (educació dels seus pares, formació diversa, espiritualitat que anava alimentant sense allunyar-se del dia a dia, vocació de batejada oberta a la missió discernida tocant els peus a terra)

-     No era solterona sinó cèlibe com a laica compromesa que havia fet una opció creient a la família, parròquia i moviments apostòlics, veïnatge, amics i amigues, poble de Mollet, país de Catalunya, el món general i sobretot els més vulnerables i pobres...

-      Va aprendre de Jesucrist a estimar la seva terra de Catalunya tan castigada en la postguerra d’una incivil guerra civil, d’una transició i d’una democràcia de baixa intensitat. Amb ella molts com jo vàrem estimar la llengua, la història, els costums, la cultura, l’art... Vaig com ella a esdevenir-me català universal seguidor de Jesucrist Universal.

-      No cal dir que no era perfecta sinó humil amb les pròpies limitacions i manies que va aprendre a portar-les des de les noves crides de Jesucrist: cuidadora de nebots i de pares i etc, treballadora d’una administració de loteria, catequista, militant d’ACO, consiliària del MIJAC, acompanyant de grups d’adults i de la missió que es va realitzar a finals dels anys 90 a Mollet del Vallès del segle passat, visitadora de malalts, voluntària de Càritas, membre actiu i compromesa de l’Associació de preveres del Pradó, brigadista i formadora de catequistes del tercer món (concretament de la Parròquia de San Caralampio de Cinco Pinos de Nicaragua), participant de molts viatges per aprendre de la gent d’altres llocs (personalment tinc una estada molt especial amb ella a Tànger i a Melilla i les seves tanques punxants)... Ufff una dona incombustible que s’alimentava constantment del foc de l’Esperit de Déu amb la pregària i la celebració dels sagraments que no la deixava indiferent davant la realitat que anava vivint en cada etapa de la seva vida. Per tant, per mi no va ser beata sinó una santa rebel que no parava de provocar amb molta discreció directa sense maquillatge.

-      Fidelitat en la comunitat cristiana (parròquia, moviment, associació). Va treballar i col·laborar amb molts preveres que va anar coneixent. Però mai, perdoneu-me l’expressió, no es va “casar” amb ningú. Vivia en el seu interior l’esperit del Concili Vaticà II en que el Poble de Déu, Poble de batejats i batejades, estava sota la jerarquia. Era lliure perquè bevia de la llibertat en Jesucrist i perquè s’estimava l’Església. No tenia pèls a la llengua per dir-li al bisbe de torn fets de injustícies que veia inclús en la mateixa Església. No cal concretar res.

-   Descoberta entre la relació de la fe en Jesucrist i la vida de cada dia (la realitat concreta que experimentava i no una virtual que ara s’està venent amb la IA (Intel·ligència Artificial)). Així va omplir llibretes de quadern de vida on escrivia vivències del dia a la llum de l’Evangeli de Jesucrist. Tenia l’agenda plena de innumerables reunions per fer revisió de vida (veure-jutjar i actuar), preparar i concretar accions transformadores i amoroses en el món rural i obrer. I no parava de passar-se hores fent estudi d’evangeli perquè volia conèixer més a Jesucrist. O estones en l’església que estava oberta o amb les persones que es trobava pel carrer, a la botiga o qualsevol indret...

-      Era mariana. O millor dir, confiava en la intercessió maternal de una tal Maria de Nazaret. Però no d’una Mare de Déu “ñoña” sinó de la del sí compromès que fa olor al Magnificat dels pobres i descartats, la de la que sempre es rumiava les coses que li passaven en el seu interior, la de que estava atenta al seu voltant perquè no es quedés la gent sense el vi de l’alegria i la festa de germanor que venia del seu fill Jesús, la que va estar sempre portant la seva creu fins la mort del seu fill, la que va gaudir d’una nova comunitat de creients en Jesucrist Ressuscitat... No cal amagar que l’Anna Maria tenia una gran devoció per la Mare de Déu de Montserrat.

-      Us volia compartir abans d’acabar, perquè després tindrem l’oportunitat de sentir més testimonis dels diferents àmbits d’aquesta dona creient, unes paraules del bisbe Pere Casaldàliga que l’Anna Maria les valorava immensament i més avui en el dia que ens acomiadem d’ella. “Al final del camí em diran: “Has viscut? Has estimat?” I jo, sense dir res, obriré el meu cor ple de noms”. Descansa en la Pau de Déu.

  Testimoni de la seva família carnal

   Chantal Pi i Francesc Hinojosa

L’Anna Maria Mutgé Barceló va néixer a casa seva de Mollet del Vallès el 28 de novembre de 1950.

Va ser la segona dels quatre fills que van tenir el Josep Mutgé Casamiquela i la Dolors Barceló Mumbrú: la seva germana gran, la Montserrat; ella mateixa; el Vicenç; i el Pere.

Des del naixement dels seus nebots —Francesc Xavier, Josep Enric i Jordi, fills de la Montserrat i en Paco Hinojosa; Josep i Laura, fills del Vicenç i la Chantal Pi; i Helena i Sílvia, filles del Pere i l’Olga Rebull— sempre va ser coneguda com la Tieta. Es va implicar molt activament en la cura i el creixement de tots ells, ja que passaven llargues estones a casa dels avis, on ella ha viscut tota la seva vida.

Ha estat sempre molt vinculada al món religiós, vivint-ho amb discreció i mostrant sempre un profund respecte per les diverses creences dels membres de la família.

Quan van faltar els seus pares, va continuar celebrant les tradicions familiars a casa dels avis —la coca de llardons per Quaresma, la crema per Sant Josep, els canelons per Sant Esteve, o els canelons freds per Reis— convertint-se en el veritable pal de paller que ha mantingut unida tota la família.

Testimoni dels laics del Prado, la seva família espiritual

Lurdes Collet

L’Anna Maria ha estat una dona d’Evangeli i d’Església, una dona de parròquia des de sempre. Però el seu cor desitjava acostar-se més a Déu Pare i el seu fill Jesucrist, des de la seva condició de laica, de persona senzilla amb dedicació als més pobres. I el Pepe la va adreçar al Pradó, a la branca dels laics del Pradó, on nosaltres  podem viure també el carisma del pare Chevrier. L’Anna Maria va seguir un itinerari de formació conjuntament amb mi (la Cèlia), acompanyats pel Tano i la Pim, fins a fer el compromís pradosià de:

-Seguir coneixent a Jesucrist des de l’Estudi d’Evangeli, per estimar-lo i seguir-lo de més a prop, com a Mestre i Senyor.

-Aprofundir en la pròpia vida, i de forma compartida, l’opció pels pobres i la seva evangelització.

-Viure senzillament portada per l’Esperit.

-Viure en equip, en vida fraterna amb la família pradosiana, dins l’església diocesana.

 L’Anna Maria ha viscut a fons aquest camí, compartit amb l’equip de laics i la resta de pradosians. L’Estudi d’Evangeli l’ha ajudat a fixar la mirada en Jesús, i a seguir-lo de manera preferent amb els més necessitats. S’ha anat deixant portar per l’Esperit per estimar amb llibertat i senzillesa, malgrat les resistències que tots hi posem,  deixant anar tot allò que no necessitava per viure amb joia i pau profunda l’amor de Déu. L’humor segur que també l’ha ajudat!

Així ha pogut viure la lluita d’aquests darrers mesos per mantenir-se en l’agraïment de tot el bé rebut, de cada nou dia, de totes les mostres d’estima que tanta gent li ha fet arribar, de la família, i que ella també ha pogut expressar. I també ha pogut mantenir-se en la confiança que estava en les mans del Pare, amb el Fill i l’Esperit, malgrat que el cap cada cop se li ennuvolava més.

Donem gràcies a Déu per l’Anna Maria, pel seu testimoni de fe viva durant tota la seva vida, i també en aquesta darrera etapa de pobresa i despreniment.

I preguem que l’Anna Maria, des de l’Amor del Pare/Mare, juntament amb el pare Chevrier i els pradosians que ens han precedit, continuï acompanyant-nos perquè la família del Pradó siguem fidels a Jesucrist i als pobres!

Testimoni del seu grup d'ACO, la seva família del món obrer

Alfons Collado

L'Anna Maria era membre d’ACO, Acció Catòlica Obrera, des de fa uns 25 anys.

-ACO Som un moviment d’església, homes i dones de totes les edats, creients en Jesucrist..... obrers, empleats, tècnics, mestresses de casa, jubilats....

               Compromesos amb la nostra societat amb la voluntat de transformar-la a favor dels més febles.

               Som Església, volem portar la Bona Nova a tothom, ESPECIALMENT als homes i dones del MÓN DEL TREBALL, .... ens coordinem a través de la PASTORAL OBRERA.

-El nostre MÈTODE bàsicament és la REVISIÓ DE VIDA, .... també fem Estudis d’EVANGELI ... i assistim a JORNADES DE FORMACIÓ, .... tot amb l’objectiu d’arribar al COMPROMÍS i a l’ACCIÓ.

-Anna Maria participava plenament en el Grup encara que ella no treballava assalariada ....... ella treballava per la creació d’un món on fos possible la justícia, la igualtat i la pau.

     Com EXEMPLE del seu compromís amb els més febles:.... a TRAVÉS d’una Rev de Vida, el Grup vàrem decidir una acció col·lectiva que ha col·liderat Anna Maria fins fa poc.

     Aquesta Acció del Grup va consistir en empenya la creació del Banc dels Aliments de Mollet depenent de Caritas Parroquial.  Anna Maria ja anava al Xiprer de Granollers, ja tenia experiència.

     Al juny del 2008 vàrem tenir la primera reunió amb Caritas.

     A finals de juliol el Consell Parroquial va decidir habilitar el local de Culte de Can Pantiquet.

     El 23 de febrer de 2009 van entrar les primeres furgonetes amb aliments, i començava el repartiment...

-Finalment voldria explicar breument UNA ANÈCDOTA indicativa de la seva energia, de la seva empenta, ella que era tant menuda: 

     El 16 de març de 2020 no podien circular camions, el país es va paralitzar... El Govern d’Espanya ho havia decretat degut a la PANDÈMIA DEL COVID.

     Teníem el magatzem del Banc dels Aliments quasi buit.

     Però teníem la possibilitat de portar aquell dia, 15 Tn d’aliments de la Central....., però havia de ser aquell dia 16, aquell dilluns.

     Anna Maria ens va dir a Mariano Santos i a mi, somrient però seriosament, fermament..: No tenim aliments per repartir...., vosaltres mateixos, feu el que pugueu .....

    Aquell dia, amb l’ajuda de dos camioners, van entrar 15,4 tones en 24 palets. Encara avui no m’explico com Anna Maria i el seu equip van encabir els 24 palets en aquell local.

Testimoni de Càritas de la parròquia de Sant Vicenç, la seva família parroquial

Maria Teresa Securún

Aquest diumenge no podia dormir pensant amb l’Anna Mara ,estava trista però em sentia tranquil·la ,amb aquella tranquil·litat que dona el convenciment de saber que l’Anna Maria  estava gaudint a l’estada que Déu li tenia reservada en la seva presència i de tots d’aquells que l’han precedit.

Perquè la vida de l’Anna des de que jo hi estat mes present, aproximadament uns 30 anys,  ha estat dedicada a  la família,a la parròquia ,a l’estudi i a l’aprofundiment de l’evangeli i al seu creixement personal

A la parròquia a participat molt activament  a la catequesis d’infants ,a la missió, amb grups de revisió de vida  i estudi de l’evangeli ,membre del consell parroquial, al Mijac a l’Aco,  agermanament amb Cinco Pinos i molts d’altres 

A Càritas com acció social de la Parròquia de Molet l’Anna, als voltant de l’any 2008 i davant de la gran crisis econòmica i l’arribada constant d’immigrants i juntament amb el seu grup de l’ACO varen fer la proposta d’obrir un banc d’aliments per ajudar una mica amb l’entrega d’aliments aquelles persones i familiars que ho necessitaven

L’Anna ha estat  el pa de paller del banc d’aliments durant tots aquests anys. Cada setmana dimarts i dijous ella  i un grup de voluntaris i voluntàries aixecaven les persianes per atendre aquelles persones i famílies que ho necessitaven

El seu compromís amb l’evangeli per atendre a les persones mes vulnerables del nostre poble ha estat constat  també atenent cada dimecres a la acollida de Càritas a aquelles persones que s’acostaven per demanar ajut o senzillament a vegades tan sols per ser escoltades

L’Anna Maria  era molt  generosa,  sempre disposada a ajudar, no tenia un no si era per servir als altres .

 Només em cal dir en nom de tota la família que conformem Càritas  moltes gràcies Anna Maria  pel teu compromís i per  fer l’opció de estar al costat dels mes pobres i necessitats

Gràcies per tot  i amb l’esperança que ens dona la Fe de tornar-nos a trobar . Arreveure Anna Maria  

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un pobre que es deia Llàtzer

 

D. 26 de durant l’any C 

(28 setembre 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 16,19-31)

¹⁹Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. ²⁰Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, ²¹desitjant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres. ²²El pobre va morir, i els àngels el portaren al si d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. ²³Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. ²⁴Llavors va exclamar: Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d’aquestes flames. ²⁵Abraham li respongué: Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. ²⁶A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d’aquí on som cap a vosaltres, ni d’on sou vosaltres cap aquí. ²⁷El ric va insistir: Llavors, pare, t’ho prego: envia’l a casa del meu pare, ²⁸on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments. ²⁹Abraham li respongué: Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin. ³⁰El ric insistí encara: No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran. ³¹Abraham li digué: Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti.

 

2. Comprenem el text

Tot fent el camí, Jesús posa un contrapunt a la paràbola de l’administrador astut (Lc 16,1-8a) del diumenge passat (d. 25) amb una altra paràbola, que contraposa dos personatges: el ric innominat i el pobre Llàtzer.

Una paràbola que té dues parts ben definides. Així, la primera (Lc 16,19-26) descriu dos estils de vida antitètics: la vida opulenta i farta del ric i la vida pobra i famolenca de Llàtzer, i dues situacions antitètiques ben dibuixades en la vida d’ultratomba (separades per una fossa immensa), on s’estableix un diàleg entre Abraham i el ric, i on Llàtzer sols hi surt per referències. La segona part (Lc 16,27-31) centra l’atenció no pas en Llàtzer, sinó en els cinc germans vius del difunt ric opulent i fart.

El missatge de la primera part recorda gràficament la felicitat promesa als pobres (Lc 6,20) i la malaurança promesa als rics que no s’han convertit (Lc 6,24), és a dir, que no s’han desprès (alliberat) de les riqueses. Jesús no para de respondre al desconegut que li va preguntar sobre qui se salvarà (Lc 13,23); i dibuixa la neta disparitat que hi ha entre el destí del qui ha viscut nedant en la riquesa fins a saciar-se’n i el destí del qui ha viscut en la misèria patint tota mena de privacions. Jesús no fa cap judici, sols indica la brutal inversió de les situacions: Ara ell ha trobat consol (Déu l’ha consolat) i tu, sofriments.

El missatge de la segona part se centra en la conversió, que no ha de ser fruit d’un miracle espectacular, sinó de la recepció i acolliment de la Llei i els Profetes. Així doncs, se salvarà el qui creu en la Paraula de Déu manifestada en Jesús, l’escolta i en fa vida (vegeu Lc 5,1; 8,15.21; 10,39). Mentre Abraham proposa escoltar Moisès (la Llei) i els profetes als descendents del ric, Déu Pare mana escoltar Jesús als seus deixebles (Lc 9,35).

Jesús no sols s’adreça als qui en comptes de ser amics dels pobres ho són dels diners (Lc 16,4), sinó també als seus deixebles (Lc 16,1). Aquests darrers són interpel·lats per la referència a una possible conversió miraculosa, a causa del trobament amb un mort ressuscitat (Lc 16,31), al·lusió a la mort i resurrecció del mateix Jesús (Lc 9,22; 18,33).

Aquesta és l’única paràbola que un dels seus personatges té nom: Llàtzer, que precisament significa Déu ha ajudat, un nom que s’adiu molt amb el relat: un pobre que rep la més absoluta indiferència del veí ric (que, en canvi, pot ser un de nosaltres enganxat als béns materials), i que quan mor ningú no se n’ocupa, ni d’enterrar-lo, però rep l’acolliment i l’ajuda de Déu. Heus ací que Llàtzer es converteix en el tipus que provoca en l’indiferent una actitud de conversió i que recorda la clara opció de Déu pels pobres.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

• Soc indiferent davant qualsevol situació dels altres?
• Cerco posar-me en la pell dels altres?
• Quina reacció em provoca aquesta paràbola?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home

 

L’Exaltació de la Santa Creu 

(14 setembre 2025)

 

1. Llegim el text (Jn 3,13-17)

¹³Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home. ¹⁴I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, ¹⁵perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. ¹⁶Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. ¹⁷Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell.

2. Comprenem el text

El breu fragment forma part d’un monòleg (3,13-21) que seria una professió de fe en el designi salvador del Pare per a tota la humanitat. Hi trobem un moviment semblant al del pròleg, és a dir, després de la revelació de la Paraula, en ve la recepció, amb dues actituds: la de refús o la d’acolliment. Aleshores davant de l’amor del Pare manifestat en el seu Fill únic, hi ha dues opcions: creure en el Fill o no, acollir-lo o refusar-lo. A més, el Fill és el qui ens mostra el Pare (Jn 1,18; 14,9), perquè ha baixat d’allà on és (Jn 1,1-2).

El Pare manifesta el seu amor i la finalitat del seu amor, és a dir, la salvació del món. El Pare dóna i envia el seu Fill únic al món com a mostra del seu amor immens. La mirada de Déu és universal. Món significa tot l’univers creat (referència a la creació: Déu veié que tot això era bo). I tots els qui creuen expressa la voluntat de Déu que ningú dels qui creuen no en sigui exclòs. Déu respecta la llibertat dels humans. No hi ha amor veritable si no hi ha llibertat.

La finalitat de l’entrega del seu Fill únic és la vida eterna per a tots els creients i la salvació del món; aquesta intenció del Pare és confirmada pel seu Fill únic al final del seu ministeri: No he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo (Jn 12,47b).

3. Contemplem Jesús, el Fill

La visita del Fill únic de Déu suscita una crisi, és a dir, invita a una opció que engloba tota la vida. És una opció radical, la mateixa opció que Moisès planteja al seu poble (Dt 30,15-20), l’opció que et dóna la vida i la felicitat, el Regne promès i l’estada amb el Pare. En definitiva, la revelació de l’amor del Pare lliurant el seu Fill únic, com a do gratuït per a la salvació del món, suscita una crisi en els cors de tots els qui se’l troben: se’ls convida a la fe i se’ls ofereix el do de la vida eterna.

Jesús és el Fill de l’home enlairat a la creu perquè mirant-lo, és a dir, creient-hi, tinguem vida eterna, és a dir, la mort no ens engoleixi en la seva foscor.

De la creu en neix la nova humanitat que se sosté en l’amor de Déu manifestat en l’amor fins a l’extrem de Jesús (Jn 13,1). Ningú no n’està exclòs.

4. Pensem-hi

·       Quina és la meva aposta: acceptar lliure i responsablement l’amor de Déu per mitjà de la fe en el Fill encarnat, o bé quedar-me en la foscor del refús?

·       Quan i com em sento estimat /estimada per Déu?