D. 29 de durant l’any C
(19
octubre 2025)
1. Llegim el text (Lc 18,1-8)
1Jesús
els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense
defallir:
2En una ciutat hi havia un jutge que no tenia
temor de Déu ni consideració pels homes. 3A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar
sovint i li deia: Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. 4Durant molts dies el jutge
no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni
consideració pels homes, 5però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si
no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” 6I el Senyor va afegir:
Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. 7¿I Déu no farà justícia als
seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? 8Us asseguro que els farà
justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la
terra?
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Un cop Jesús ha anunciat la vinguda del
Regne (Lc 17,20-37): ja és present, però encara s’ha de manifestar plenament, i
l’evangelista Lluc ha recordat el retard de la parusia, tenim la paràbola del
jutge injust i la viuda. Tot i que el retorn del Senyor s’hagi retardat
indefinidament, no cal per això, relaxar-se i descurar l’oració.
La intenció de la paràbola del jutge i
la viuda es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança.
No es tracta de pregar sense parar, sinó sense defallir, sense cansar-se. Heus
ací perquè proposa l’exemple de la viuda que no para d’anar a l’encalç d’un
jutge irresponsable. La punta de la paràbola surt del comentari de Jesús (és el
Senyor: Lc 18,6) sobre la conducta del jutge, qualificat de sense
entranyes, perquè no té temor de Déu ni té consideració als homes:
palesa una total indiferència envers Déu i els altres. El comentari de Jesús
apunta que el protagonista de la paràbola és el jutge injust i no la viuda, com
també l’indicava en la de l’administrador astut (Lc 16,1-8a). La
tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a
figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un
exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Nova
del Regne, mentre camina cap a la casa del Pare.
Si la viuda
representa avui l’indefens davant la prepotència dels poderosos, el jutge injust
representa la sol·licitud de Déu: és impensable que Déu resti passiu davant el
crit d’auxili dels indefensos, tot i que alguns profetes i savis hagin mostrat
el seu desconcert davant la seva aparent passivitat. La certesa que Déu és un
jutge just que no menysprea l’indefens provoca l’oient a manifestar-li
la seva confiança i adhesió, i per tant, que li adreci confiat tota súplica.
Així la disponibilitat de Déu davant l’esperança del qui el prega suscita el
sentiment de confiança i l’actitud d’oració insistent i perseverant. I perquè
ningú no presenti Déu Pare com el qui no fa cas dels seus elegits i els
fa esperar sempre, l’aplicació de la paràbola (Lc 18,7-8a) n’és l’antídot. En
efecte, la conclusió, preparada per la introducció (Lc 18,1), recorda la
importància de la fe per a mantenir-se en una actitud d’oració constant i
esperançada: sols la fe farà que mai no perdem l’esperança en l’oració i que
mai no caiguem en la indiferència davant el retard del retorn del Senyor.
3.
Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció
Prego
sovint? Per què? Em cansa haver de pregar?
He
perdut l’esperança en l’oració? La fe en Déu em manté ferm en l’oració?
