dilluns, 11 de febrer de 2019

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços...


http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/14ordinarioC6.jpg
D. 6 de durant l’any C  
(17 de febrer de 2019)

1. Llegim el text (Lc 6,17.20-26)
17 Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s’aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó.
 20Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: Feliços  els pobres, perquè és vostre el Regne de Déu. 21»Feliços els qui ara passeu fam, perquè sereu saciats. »Feliços els qui ara ploreu, perquè riureu. 22»Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, la gent us odiarà, us marginarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu: 23 aquell dia, alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes.
24»Però ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! 25»Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips, perquè passareu fam! »Ai de vosaltres, els qui ara rieu, perquè us doldreu i plorareu! 26»Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres! Igualment feien els seus pares amb els falsos profetes.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús
El text d’avui consta d’un verset del sumari (6,17-19), que fa com de pont a l’anomenat discurs de la plana i d’obertura d’aquest discurs: quatre benaurances, amb quatre amenaces i planys com a contrapunt (6,20-26). El sumari ens situa en un indret pla, on hi ha una multitud, que hi ha anat, bàsicament, per a escoltar Jesús (6,18). La pujada i baixada de la muntanya apunta que, després de trobar-se amb Déu, ara Jesús comunica la voluntat de Déu al seu poble, format per jueus i pagans. La voluntat de Déu manifestada en Jesús convida a l’esperança.
Si Mateu presenta Jesús adreçant el discurs de la muntanya a les multituds (Mt 5,1), ara Lluc el presenta adreçant el discurs de la plana només als deixebles (6,20). Així en mostra la finalitat: l’estil de vida de la comunitat dels deixebles.
Les benaurances i amenaces lucanes estan escrites en la segona persona del plural i l’adverbi ara apareix dos cops a les benaurances i altres dos a les amenaces i planys.
Jesús s’adreça, d’una banda, als deixebles que són pobres, que passen fam, i que ploren; i de l’altra, separant-los dels deixebles que l’escolten, als rics, als tips, i als que riuen. L’adverbi ara marca el temps de Jesús i el temps de l’Església. En el de Jesús, la salvació ja ha arribat per als deixebles pobres, que passen fam, i que ploren. En el de l’Església, la salvació encara no ha arribat del tot, Jesús l’ha garantida per al futur; per tant, els deixebles han d’esperar el dia que gaudiran del Regne promès, que seran saciats, que riuran; sense oblidar que la creu, el sofriment, la persecució, no els són estalviats, formen part del seguiment de Jesús. Ara el deixeble no ha de defallir en l’espera del que vindrà després de la seva mort.
Les tres primeres amenaces i planys (més que no pas malediccions) recorden als deixebles que mai no s’han de deixar seduir per la riquesa i el benestar exacerbat. D’entrada, Lluc no situa els rics entre els deixebles que escolten Jesús, precisament per alertar-los del perill de convertir-s’hi. Per a Lluc, la riquesa impedeix l’home d’albirar el Regne, el tanca en si mateix impedint-lo obrir-se a la solidaritat, i l’allunya de Déu. Els rics tenen el cor ocupat i no hi deixen lloc per a l’altre ni per a Déu. El perill de la riquesa queda gravat en aquesta dita: No podeu servir alhora Déu i el Diner (16,13).
La quarta amenaça i plany apunta cap als qui reben afalacs. Tal com les tres primeres són el contrapunt de les tres primeres benaurances, la quarta és el contrapunt de la quarta benaurança. El deixeble ha de témer que l’afalaguin, ja és senyal que no segueix el camí de Jesús, que no és pas el de l’èxit mundà. La cultura grega, de la qual en beu Lluc, apunta com a ideal la persona admirada per l’opinió pública. L’última benaurança, que assenyala que l’opinió pública no és un criteri vàlid per als deixebles, reforça el perill que apunta l’última amenaça. Així doncs, el deixeble no ha de témer res del que l’acosti al seu únic Senyor i Salvador, com la humiliació, la indiferència i l’escarni.

3. Mirem la nostra vida i acció
  • Quina és l’esperança que em convida Jesús a viure avui?
  • On cerco la felicitat?
  • Cerco l’aplaudiment i admiració dels altres?
  • Soc fidel a la voluntat de Déu?
  • Em mantinc ferm davant els entrebancs que m’impedeixen de seguir Jesús?