dilluns, 29 de febrer de 2016

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosC/20cuaresmaC4.jpg
D. 4rt de Quaresma C

1. Llegim el tex (Lc 15,1-3.11-32)
1Els publicans i els altres pecadors s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. 2Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. 3Jesús els va proposar aquesta paràbola:
11Un home tenia dos fills. 12Un dia, el més jove digué al pare: Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. Ell els va repartir els béns. 13Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. 15Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. 16Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. 17Llavors entrà dintre d’ell i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo m’estic aquí morint de fam! 18 M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. 19Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” 20I se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. 21El fill li digué: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. 22Però el pare digué als seus criats: De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus; 23 porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho.
25Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27Ell li digué: El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. 28El fill gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. 29Però ell li respongué: Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. 30En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. 31El pare li contestà: Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. 32Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.

2. Mirem el text i contemplem les accions del pare
Tot fent el camí de la fe, seguint Jesús cap al Pare, Lc dibuixa un quadre amb tres paràboles centrades en l’alegria pel fet de retrobar el que s’ha perdut. Avui se’ns ofereix el marc del quadre (15,1-3) i la tercera paràbola (la pèrdua d’un fill: 15,11-32). El marc presenta els oients: els perduts (representats pel fill petit) i els establerts (representats pel fill gran); i ja n’insinua el missatge de fons: Déu mostra el seu amor il·limitat i incondicional en el ministeri de Jesús, que acull els perduts d’Israel i convida als establerts que també els acullin.
La tercera paràbola és considerada una obra mestra, però sense un títol clar que ajudi a copsar-ne el sentit. Els títols més coneguts són: el fill pròdig, el pare misericordiós, el fill perdut. Amb tot, un personatge és central: el pare, i dos són secundaris: els seus dos fills. I entorn del protagonisme del pare giren les dues parts: una en relació amb el fill petit (15,11-24), i l’altra, amb el fill gran (15,25-32), perquè així aparegui el retrat d’un pare curull d’amor (misericòrdia).
A partir de l’actual redacció lucana, que certament recull una paràbola de Jesús, la paràbola ofereix tres colors d’un únic missatge: el de l’amor del pare, que acull tant el fill perdut com el fill establert; el de l’alegria pel retrobament del que s’ha perdut (en relació amb les dues paràboles anteriors: l’ovella perduda i la dracma perduda); i el de la resposta a la crítica dels qui, amb la Llei a la mà, no accepten acollir els perduts com Jesús (15,2-3). L’únic missatge, que els tres colors li donen textura i que segurament reflecteix el pensament i el ministeri de Jesús, és la manifestació de l’amor misericordiós i la comprensió del pare, que acull tant el pecador com el prepotent. Precisament és l’amor de Déu que fa possible que el fill petit torni i el fill gran aculli el seu germà. El ministeri de Jesús manifesta l’amor de Déu Pare envers els pecadors i alhora l’alegria de tots (cel i terra) pel retrobament del que s’ha perdut (15,6.9.24.32).
La iniciativa és del Pare: surt a trobar el fill penedit que torna a casa, l’acull, el convida a celebrar-ho, i explica al fill complidor (no ha desobeït mai ni un de sol dels seus manaments) perquè cal celebrar-ho i alegrar-se. Els dos fills representen la comunitat eclesial, que celebra amb el Pare l’alegria de retrobar el perdut. El banquet de festa expressa l’amor del Pare i l’alegria de tots (del Pare i de l’Església) per la comunió refeta, i és figura del banquet del Regne, del qual en fem un tast a l’Eucaristia, on el germà gran és convidat a acollir el germà petit.
La celebració de la comunió refeta ve indicada amb tres detalls: el vestit millor (el distintiu del convidat d’honor), l’anell (el distintiu de ser reconegut com a fill, de la comunió refeta entre pare i fill), i les sandàlies (el distintiu de l’home lliure, ha deixat de ser esclau).
Si el fill «era mort», el pare hauria deixat de ser el seu pare! Tornant de nou al pare «ha tornat a la vida», a la vida de fill, reanimant així el mateix pare, que ha corregut a trobar-lo de seguida. El fill gran és invitat a comprendre aquest amor profund que lliga pare i fill. Retrobant el fill, el pare pot restituir-li el germà, sense el qual també el fill gran hauria perdut la pròpia identitat de germà. Així la profunda compassió que mou el pare troba la joia més gran quan veu que els fills es reconeixen germans, aleshores la paternitat assoleix el seu cim i resplendeix en tota la seva llum.

3. Pensem-hi
Sé acollir el perdut que torna després que se n’hagués anat? M’espero un pare així, que no em demana comptes de res i només espera que torni?