D. 30 de durant l’any C
(23 octubre 2002)
1. Llegim el text (Lc 18,9-14)
9A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els
altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: 10Dos
homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. 11El fariseu, dret, pregava així en el seu
interior: «Déu meu, et dono gràcies perquè no soc com els altres homes,
lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. 12Dejuno dos dies cada setmana i dono la
desena part de tots els béns que adquireixo». 13Però
el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava
cops al pit, tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador». 14Jo us dic que aquest va baixar perdonat a
casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui
s’humilia serà enaltit.
2. Comprenem el tex i contemplem Jesús
La paràbola d’avui és una narració
exemplar típicament lucana (a l’estil del bon samarità) i planteja la
situació del deixeble davant Déu. El fariseu i el publicà representen
dos tipus de persones vistes sota una única perspectiva: com es veuen davant
Déu. Es presenta una relació triangular: un fariseu, un publicà i Déu al qual
s’adrecen. Ambdós s’adrecen a Déu, però amb una actitud i una idea oposades. Per
això mostra dos tipus d’oració, reflex d’aquesta personal visió davant Déu.
Tenim el devot practicant (el fariseu) i el pecador (el publicà),
dues figures antitètiques per la seva situació en el temple i pel contingut de
la seva oració. Aquest mateix contrast fa que l’oient endevini ben aviat, abans
de la conclusió (Lc 18,14a), qui és el bo de la narració.
Aquesta narració exemplar s’obre
amb una introducció (Lc 18,9) i es clou amb una exhortació (Lc 18,14b), que
reflecteixen el contrast entre l’orgullós i l’humil, el qui es perdona
a si mateix i el qui implora el perdó de Déu. I al final, l’humil se’n va perdonat
(en el sentit que és salvat) i l’altre no (això no vol dir que
sigui condemnat, sinó que no ha manifestat cap necessitat de ser salvat).
El fariseu, fent un tomb per
la seva vida i acció, dona gràcies per les seves virtuts (oració d’agraïment
plena d’autosatisfacció). La seva oració reflecteix l’orgull de no ser com els
altres: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc de no ser com aquest publicà;
fins i tot es vana de fer més del que està manat. En aquest moment, fem el cim
de la narració: s’ha arribat al sostre de l’orgull (no sols s’ha vanat de
complir la Llei, sinó també de no fer-se amb els pecadors), i aleshores apareix
l’abisme amb l’humil. És penetrant i subtil la ironia que té
la seva manera d’adreçar-se a Déu: no es recorda dels altres per encomanar-los
al Senyor, sinó per menysprear-los i condemnar-los. El fariseu, així, comet un
dels pecats més greus: es posa en el lloc de Déu per condemnar els altres.
D’altra banda, el publicà
simplement reconeix que és un pecador i implora la misericòrdia de Déu (oració
de petició plena d’humilitat).
Davant els oients, el fariseu
no és ni un menyspreable publicà ni molts menys un pecador; però
davant Déu, no és el just que aparentava, perquè es fia massa d’ell mateix i
dels mèrits que va acumulant. El just és el publicà, perquè sols es fia
de la misericòrdia del Pare.
La paràbola ofereix una visió
diferent de la justícia divina. A un que es justifica per si sol, s’hi oposa
l’altre que espera del Senyor la gràcia per a ser perdonat (justificat). La gràcia del perdó no està
condicionada pel pecat. És un greu error pensar que cal pecar per a ser
perdonat i obtenir la reconciliació amb Déu. La gràcia no està condicionada ni
pel pecat (cas del publicà), ni pels mèrits (cas del fariseu), sinó que és
gratuïta i predomina sobre qualsevol acció humana.
Si el fariseu no torna a casa
perdonat és perquè les seves bones accions no li han impedit de jutjar els
altres. I el publicà és perdonat perquè no condemna ningú.
Jesús posa sobre la taula dues
maneres de relacionar-se amb Déu i amb els altres. Aleshores allà on es jutja
un altre, desapareix la justícia de Déu. Cal transformar el mal en bé. Déu
sempre mostra el seu rostre misericordiós perquè transformem el mal en bé.
Amb aquesta paràbola Jesús afirma que
Déu salva (justifica) el qui reconeix els pecats i les limitacions
personals i es lliura confiat a la seva misericòrdia. I Jesús recorda que el
que importa no són els pecats comesos, sinó l’actitud actual d’entrega humil i
confiada a Déu, és a dir, l’actitud amb què el deixeble se situa davant Déu. I
per això cal evitar refiar-se de ser just i tenir per no res a tots els
altres.
3. Donem un cop
d’ull a la nostra vida i acció
- Com ens veiem
davant de Déu i dels altres?
- Quin tipus
d’oració fem normalment? D’agraïment? De petició?
- En quines ocasions puc transformar el mal en bé? I
què faig?
