dilluns, 16 d’octubre de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu



http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/52OrdinarioA29.jpg
D. 29 durant l’any A
1. Llegim el text (Mt 22,15-21)
15Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. 16I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li: Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. 17Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? 18Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué: Per què em poseu a prova, hipòcrites? 19Ensenyeu-me la moneda del tribut. Ells li portaren un denari. 20 Jesús els preguntà: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?  21Li responen: Del Cèsar. Llavors els diu: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Mateu presenta el text del tribut al Cèsar com una controvèrsia entre els dos grups representatius del judaisme, fariseus i herodians, i Jesús. Se’ns presenta una escena única, al centre de la qual destaca la figura de Jesús, que, davant la pregunta que posa el problema: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?, contesta amb una contra–pregunta: De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? Pregunta que compromet els seus interlocutors i prepara la sentència que clou el debat: Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. Aquí Jesús introdueix un criteri de referència imprevist: Déu. No es tracta d’apuntar cap al lícit i prohibit, sinó cap a la relació amb Déu.
Els representants dels dos grups que fan la pregunta a Jesús representen dues posicions diferents en relació a la més extrema dels zelotes. Els fariseus, des de la seva fidelitat a l’únic Senyor, expressen la dificultat d’acceptar el poder romà d’ocupació, però no proposen la rebel·lió armada com els zelotes. En canvi, els herodians, que donen suport a l’autoritat local de la dinastia d’Herodes, accepten de bon grat la presència romana i contesten la lluita armada dels fanàtics religiosos. L’originalitat de Jesús està a conjugar l’opció pragmàtica de pagar el tribut al Cèsar amb l’opció religiosa de fidelitat a Déu, que implica una total i íntegra adhesió al qui és, de debò, l’únic Senyor.
El que pertany al Cèsar, en el context immediat de la discussió, és el diner, símbol del poder econòmic i polític. El que pertany a Déu és l’amor gratuït i generós i la justícia, la llibertat i la pau que en brolla. La total i absoluta adhesió a Déu, l’únic Senyor, no admet cap compromís amb altres que li facin la competència. Així, l’accent de la resposta de Jesús cau sobre la fidelitat a l’únic Senyor, no s’hi val la divinització del poder polític ni la subjecció d’aquest als principis religiosos. La fidelitat a Déu és la millor garantia per la sana no confessionalitat de la praxi política i alhora per la llibertat religiosa.
Jesús fuig de la falsa disjuntiva: o Déu o el Cèsar? Podria dir molt bé: Déu en el Cèsar.
No cal entrar en la dinàmica del mal, utilitzant el nom de Déu per anar contra el poder establert o les realitats humanes que ens trobem o se’ns imposen.
Jesús pregunta per la imatge que hi ha a la moneda, la moneda pertany al Cèsar perquè hi ha la seva imatge, però els éssers humans duem impresa la imatge de Déu, per això pertanyem a Déu i ningú no pot dominar-nos, ni pretendre ser el nostre amo i senyor. La imatge que portem indica llibertat i responsabilitat, lliures per a Déu i als altres, responsables del que Déu ens ofereix i que no ens pertany en exclusiva.
3. Pensem-hi. M’adono que l’altre és de Déu i no el puc posseir, dominar, maltractar, humiliar, anorrear? I quin límit poso entre el que pertany a les realitats humanes i el que pertany a Déu?