diumenge, 20 d’agost de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Et donaré les claus del Regne del cel



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/44OrdinarioA21.jpg
D. 21 de durant l’any A

1.Llegim el text (Mt16,13-20)
13Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles: Qui diu la gent que és el Fill de l’home? 14Ells respongueren: Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes. 15Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc? 16Simó Pere respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
17Llavors Jesús li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. 18I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. 19Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
20Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

2. Mirem el text i contemplem Jesús
Aquesta escena de Jesús amb els seus deixebles comença a preparar el terreny al discurs de Jesús a l’Església (18,1-35). S’hi distingeix: 1) un diàleg entre Jesús i els deixebles (16,13-16), a partir de dues preguntes de Jesús, i la segona, adreçada a «vosaltres», suscita la confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu; 2) les paraules de Jesús a Pere (16,17-19), que consten d’una benaurança (Feliç de tu...), d’una promesa–missió (Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra...), i d’una investidura (Et donaré les claus del Regne del cel...); 3) la conclusió (16,20): Jesús mana als seus deixebles que no diguin a ningú que és el Messies, perquè encara no n’han comprès el sentit veritable.
Mateu ofereix una escena original, on les paraules de Jesús a Pere: 1) són una ampliació redaccional de Mt (no les trobem ni a Mc ni a Lc); 2) s’arrelen en una tradició petrina, recollida i reinterpretada per Mt, però que també troba ressò a Lc 22,31-32 i a Jn 21,15-17. També cal dir que: 1) a partir del text actual és impossible reconstruir la situació vital en què ha madurat aquesta tradició petrina o han estat formulades les sentències sobre les quals s’ha condensat; 2) el seu gènere literari actual és una declaració i catequesi sobre el paper eclesial de Pere. Per a Mateu, Pere fa de pal de paller entre els diversos tipus de judeocristians (des dels més liberals als més conservadors) i els pagans convertits, que hi ha en l’Església. Així, Pere assumiria, des de l’inici, el servei d’unitat enmig dels conflictes entre cristians.
En la mateixa confessió de Pere, Mateu revela el sentit de la figura de Pere al si de l’Església: 1) és més que el portaveu d’una opinió comuna, ja que és destinatari d’una especial revelació divina, subratllada per la benedicció de Jesús; 2) tot i que no és el primer a confessar la fe, ja que abans ho han fet els deixebles (14,33), té la prioritat que li dóna Jesús: declarant-lo Perepedra, sobre la qual serà edificada l’Església, i donant-li el poder de les claus; així, la seva confessió, tot i no tenir una prioritat cronològica (que Marc conserva), té una prioritat eclesial. Les claus del Regne són preses dels escribes i fariseus i donades a Pere per a vèncer les forces del Mal.

3. Pensem-hi
Visc la fe com a do de Déu? Sóc agraït aquest do?
Quina és la meva missió en l’Església?
Amb la força de la fe lluito contra les forces del Mal?