dilluns, 23 de gener de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Feliços...



 http://servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/11OrdinarioA4.jpg
D. 4 de durant l’any A
1. Llegim el text (Mt 5,1-12a)
1 En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. 2 Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: 3 Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel! 4 Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! 5 Feliços els humils: ells posseiran la terra! 6 Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! 7 Feliços els compassius: Déu se’n compadirà! 8 Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! 9 Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! 10 Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel! 11 Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! 12 Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.
2. Contemplem el text
Som davant el primer dels set anomenats discursos de Jesús segons Mateu: el de la muntanya (5,1-7,29). El discurs de la muntanya és concebut com una instrucció programàtica de Jesús als seus deixebles. I és on, en funció del seu disseny teològic, Mateu ha recollit i interpretat col·leccions de paraules de Jesús dites en altres llocs i per motius diversos del context actual. Per això, s’ha de llegir no sols com una unitat literària, sinó també d’emmarcar dins de tota l’obra de Mateu i de tota la vida i acció de Jesús, tal com l’ha tramesa l’Església apostòlica.
Mateu ha situat Jesús en una muntanya i assegut com un mestre que ensenya. Jesús puja dalt d’una muntanya no sols per ensenyar (5,1), sinó també perquè el diable li mostri tots els reialmes del món (4,8), per a pregar (14,23), per a guarir (15,29), i per a transfigurar-se (17,1), és a dir, per a mostrar-se com a Fill de Déu que és (15,5). A la muntanya, Jesús manifesta la seva relació amb Déu (prega, és el seu Fill estimat) i la seva missió d’anunciar l’Evangeli i alliberar de qualsevol mal, perquè l’Evangeli és la felicitat plena.
Les benaurances s’han de referir sempre a Jesús: n’és model i penyora de la seva plena realització. Precisament, Jesús és el pobre i humil de cor, refusat i perseguit. Ara, Jesús representa Moisès al Sinaí, quan indica el camí de la vida i la felicitat, do de Déu i alhora compromís del poble.
La proclamació de la gratuïtat del Regne recorda al deixeble la seva nova relació amb Déu i amb els humans, i el seu seguiment de Jesús (que és model i penyora); així com la seva condició actual de pobre que posa tota la seva existència a les mans de Déu, de lluitador per la justícia (fer la voluntat de Déu) i per la pau, de compromès a favor dels altres (estima, perdona i ajuda sense condicions), del qui ho espera tot de Déu (si està de dol és perquè la situació present contradiu la seva esperança). En definitiva, els deixebles cerquem la felicitat, mentre esperem la plena felicitat que els serà regalada per l’amor fidel de Déu. I aquesta tensió entre compromís i promesa, exigència personal i do de Déu, reflecteix tant la promesa que Déu manifestarà la seva reialesa als qui ho esperem tot d’Ell: als compromesos a favor dels necessitats, als perseguits, etc., com la invitació a col×laborar en la salvació de Déu ara i aquí: compromís per la solidaritat, la justícia, la pau, i també de perseverança en les proves.
3. Pensem-hi
La felicitat és un do gratuït de Déu, un do que convida a acollir-lo i fer-lo realitat, ens hi compromet. Quins moments ens adonem d’aquest do? Quins moments el fem possible?