Els Estudis d'evangeli d'en Jaume Fontbona: hem fet només el que havíem de fer

 

Diumenge 27 durant l’any C 

(5 octubre 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 17,5-10)

⁵Llavors els apòstols digueren al Senyor: Augmenta’ns la fe. ⁶Ell va respondre: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar”, i us obeiria. ⁷¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: “Vine de seguida a seure a taula”? ⁸¿No li dirà més aviat: “Prepara’m alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu”? ⁹¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? ¹⁰Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer.”

 

2. Comprenem el text

D’entrada, la petició dels apòstols sorprèn per la seva brusquedat. Fins ara no s’havia insinuat el tema de la fe. La fe sols l’augmenta Déu; per això Lluc recorda la condició divina de Jesús anomenant-lo Senyor. Aquí no es tracta de la poca fe dels deixebles com a Mt 17,20, sinó de la força de la fe. Així els apòstols adrecen al Senyor Jesús una pregària a fi de tenir una fe més robusta (sols com un gra de mostassa, que és molt petit i es fa robust) per a dur a terme les responsabilitats eclesials.

Fer el camí de Jesús implica sostenir-se en la robustesa de la fe. Precisament les dues imatges antitètiques que clouen l’ensenyament sobre la fe: plantar-se i en el mar, mostren la incommensurabilitat del poder de la fe. El qui té fe, té un poder incommensurable.

 

3. Fixem-nos en la paràbola servent inútil (Lc 17,7-9)

L’ensenyament sobre el servei apunta que res no és indispensable en el servei al Senyor; la utilitat del servei no està en la seva productivitat, sinó en el fet de servir. El deixeble és convidat a identificar-se amb l’esclau que fa el que se li mana sense esperar res per la fidelitat i l’obediència mostrades.

La paràbola del servent inútil és de les que obren el diàleg amb una pregunta i de les que conviden a identificar-se amb un dels personatges, ací l’esclau. Tal com un esclau fa el que ha de fer, ningú no esperarà mai que la fidelitat i l’obediència mostrades no li atorguin cap dret sobre el seu senyor. Així doncs, la paràbola apunta que el deixeble no ha reivindicar res a Déu pel servei fet (no compta res la productivitat). Tampoc Déu no està obligat a recompensar el servei que el deixeble està cridat a fer (el que compta és la gratuïtat).

 

4. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·       M’he preguntat mai sobre la força de la meva fe?

·       Què em mou a ser generós, a estimar gratuïtament els altres?

·       El servei que faig té sentit com a tal o espero ser recompensat? Com visc la gratuïtat del meu servei?

El testimoni pradosià de l'Anna Maria

 

Agermanament de la Parròquia de Sant Vicenç de Mollet del Vallès

amb la Parròquia de San Caralampio de Cinco Pinos (Nicaragua), 

agost del 2004

Algunes notes inacabades sobre l'Anna Maria Mutgé Barceló 

Pepe Baena Iniesta

-     Centralitat en el Crist Viu que va anar descobrint i madurant amb el pas del temps (educació dels seus pares, formació diversa, espiritualitat que anava alimentant sense allunyar-se del dia a dia, vocació de batejada oberta a la missió discernida tocant els peus a terra)

-     No era solterona sinó cèlibe com a laica compromesa que havia fet una opció creient a la família, parròquia i moviments apostòlics, veïnatge, amics i amigues, poble de Mollet, país de Catalunya, el món general i sobretot els més vulnerables i pobres...

-      Va aprendre de Jesucrist a estimar la seva terra de Catalunya tan castigada en la postguerra d’una incivil guerra civil, d’una transició i d’una democràcia de baixa intensitat. Amb ella molts com jo vàrem estimar la llengua, la història, els costums, la cultura, l’art... Vaig com ella a esdevenir-me català universal seguidor de Jesucrist Universal.

-      No cal dir que no era perfecta sinó humil amb les pròpies limitacions i manies que va aprendre a portar-les des de les noves crides de Jesucrist: cuidadora de nebots i de pares i etc, treballadora d’una administració de loteria, catequista, militant d’ACO, consiliària del MIJAC, acompanyant de grups d’adults i de la missió que es va realitzar a finals dels anys 90 a Mollet del Vallès del segle passat, visitadora de malalts, voluntària de Càritas, membre actiu i compromesa de l’Associació de preveres del Pradó, brigadista i formadora de catequistes del tercer món (concretament de la Parròquia de San Caralampio de Cinco Pinos de Nicaragua), participant de molts viatges per aprendre de la gent d’altres llocs (personalment tinc una estada molt especial amb ella a Tànger i a Melilla i les seves tanques punxants)... Ufff una dona incombustible que s’alimentava constantment del foc de l’Esperit de Déu amb la pregària i la celebració dels sagraments que no la deixava indiferent davant la realitat que anava vivint en cada etapa de la seva vida. Per tant, per mi no va ser beata sinó una santa rebel que no parava de provocar amb molta discreció directa sense maquillatge.

-      Fidelitat en la comunitat cristiana (parròquia, moviment, associació). Va treballar i col·laborar amb molts preveres que va anar coneixent. Però mai, perdoneu-me l’expressió, no es va “casar” amb ningú. Vivia en el seu interior l’esperit del Concili Vaticà II en que el Poble de Déu, Poble de batejats i batejades, estava sota la jerarquia. Era lliure perquè bevia de la llibertat en Jesucrist i perquè s’estimava l’Església. No tenia pèls a la llengua per dir-li al bisbe de torn fets de injustícies que veia inclús en la mateixa Església. No cal concretar res.

-   Descoberta entre la relació de la fe en Jesucrist i la vida de cada dia (la realitat concreta que experimentava i no una virtual que ara s’està venent amb la IA (Intel·ligència Artificial)). Així va omplir llibretes de quadern de vida on escrivia vivències del dia a la llum de l’Evangeli de Jesucrist. Tenia l’agenda plena de innumerables reunions per fer revisió de vida (veure-jutjar i actuar), preparar i concretar accions transformadores i amoroses en el món rural i obrer. I no parava de passar-se hores fent estudi d’evangeli perquè volia conèixer més a Jesucrist. O estones en l’església que estava oberta o amb les persones que es trobava pel carrer, a la botiga o qualsevol indret...

-      Era mariana. O millor dir, confiava en la intercessió maternal de una tal Maria de Nazaret. Però no d’una Mare de Déu “ñoña” sinó de la del sí compromès que fa olor al Magnificat dels pobres i descartats, la de la que sempre es rumiava les coses que li passaven en el seu interior, la de que estava atenta al seu voltant perquè no es quedés la gent sense el vi de l’alegria i la festa de germanor que venia del seu fill Jesús, la que va estar sempre portant la seva creu fins la mort del seu fill, la que va gaudir d’una nova comunitat de creients en Jesucrist Ressuscitat... No cal amagar que l’Anna Maria tenia una gran devoció per la Mare de Déu de Montserrat.

-      Us volia compartir abans d’acabar, perquè després tindrem l’oportunitat de sentir més testimonis dels diferents àmbits d’aquesta dona creient, unes paraules del bisbe Pere Casaldàliga que l’Anna Maria les valorava immensament i més avui en el dia que ens acomiadem d’ella. “Al final del camí em diran: “Has viscut? Has estimat?” I jo, sense dir res, obriré el meu cor ple de noms”. Descansa en la Pau de Déu.

  Testimoni de la seva família carnal

   Chantal Pi i Francesc Hinojosa

L’Anna Maria Mutgé Barceló va néixer a casa seva de Mollet del Vallès el 28 de novembre de 1950.

Va ser la segona dels quatre fills que van tenir el Josep Mutgé Casamiquela i la Dolors Barceló Mumbrú: la seva germana gran, la Montserrat; ella mateixa; el Vicenç; i el Pere.

Des del naixement dels seus nebots —Francesc Xavier, Josep Enric i Jordi, fills de la Montserrat i en Paco Hinojosa; Josep i Laura, fills del Vicenç i la Chantal Pi; i Helena i Sílvia, filles del Pere i l’Olga Rebull— sempre va ser coneguda com la Tieta. Es va implicar molt activament en la cura i el creixement de tots ells, ja que passaven llargues estones a casa dels avis, on ella ha viscut tota la seva vida.

Ha estat sempre molt vinculada al món religiós, vivint-ho amb discreció i mostrant sempre un profund respecte per les diverses creences dels membres de la família.

Quan van faltar els seus pares, va continuar celebrant les tradicions familiars a casa dels avis —la coca de llardons per Quaresma, la crema per Sant Josep, els canelons per Sant Esteve, o els canelons freds per Reis— convertint-se en el veritable pal de paller que ha mantingut unida tota la família.

Testimoni dels laics del Prado, la seva família espiritual

Lurdes Collet

L’Anna Maria ha estat una dona d’Evangeli i d’Església, una dona de parròquia des de sempre. Però el seu cor desitjava acostar-se més a Déu Pare i el seu fill Jesucrist, des de la seva condició de laica, de persona senzilla amb dedicació als més pobres. I el Pepe la va adreçar al Pradó, a la branca dels laics del Pradó, on nosaltres  podem viure també el carisma del pare Chevrier. L’Anna Maria va seguir un itinerari de formació conjuntament amb mi (la Cèlia), acompanyats pel Tano i la Pim, fins a fer el compromís pradosià de:

-Seguir coneixent a Jesucrist des de l’Estudi d’Evangeli, per estimar-lo i seguir-lo de més a prop, com a Mestre i Senyor.

-Aprofundir en la pròpia vida, i de forma compartida, l’opció pels pobres i la seva evangelització.

-Viure senzillament portada per l’Esperit.

-Viure en equip, en vida fraterna amb la família pradosiana, dins l’església diocesana.

 L’Anna Maria ha viscut a fons aquest camí, compartit amb l’equip de laics i la resta de pradosians. L’Estudi d’Evangeli l’ha ajudat a fixar la mirada en Jesús, i a seguir-lo de manera preferent amb els més necessitats. S’ha anat deixant portar per l’Esperit per estimar amb llibertat i senzillesa, malgrat les resistències que tots hi posem,  deixant anar tot allò que no necessitava per viure amb joia i pau profunda l’amor de Déu. L’humor segur que també l’ha ajudat!

Així ha pogut viure la lluita d’aquests darrers mesos per mantenir-se en l’agraïment de tot el bé rebut, de cada nou dia, de totes les mostres d’estima que tanta gent li ha fet arribar, de la família, i que ella també ha pogut expressar. I també ha pogut mantenir-se en la confiança que estava en les mans del Pare, amb el Fill i l’Esperit, malgrat que el cap cada cop se li ennuvolava més.

Donem gràcies a Déu per l’Anna Maria, pel seu testimoni de fe viva durant tota la seva vida, i també en aquesta darrera etapa de pobresa i despreniment.

I preguem que l’Anna Maria, des de l’Amor del Pare/Mare, juntament amb el pare Chevrier i els pradosians que ens han precedit, continuï acompanyant-nos perquè la família del Pradó siguem fidels a Jesucrist i als pobres!

Testimoni del seu grup d'ACO, la seva família del món obrer

Alfons Collado

L'Anna Maria era membre d’ACO, Acció Catòlica Obrera, des de fa uns 25 anys.

-ACO Som un moviment d’església, homes i dones de totes les edats, creients en Jesucrist..... obrers, empleats, tècnics, mestresses de casa, jubilats....

               Compromesos amb la nostra societat amb la voluntat de transformar-la a favor dels més febles.

               Som Església, volem portar la Bona Nova a tothom, ESPECIALMENT als homes i dones del MÓN DEL TREBALL, .... ens coordinem a través de la PASTORAL OBRERA.

-El nostre MÈTODE bàsicament és la REVISIÓ DE VIDA, .... també fem Estudis d’EVANGELI ... i assistim a JORNADES DE FORMACIÓ, .... tot amb l’objectiu d’arribar al COMPROMÍS i a l’ACCIÓ.

-Anna Maria participava plenament en el Grup encara que ella no treballava assalariada ....... ella treballava per la creació d’un món on fos possible la justícia, la igualtat i la pau.

     Com EXEMPLE del seu compromís amb els més febles:.... a TRAVÉS d’una Rev de Vida, el Grup vàrem decidir una acció col·lectiva que ha col·liderat Anna Maria fins fa poc.

     Aquesta Acció del Grup va consistir en empenya la creació del Banc dels Aliments de Mollet depenent de Caritas Parroquial.  Anna Maria ja anava al Xiprer de Granollers, ja tenia experiència.

     Al juny del 2008 vàrem tenir la primera reunió amb Caritas.

     A finals de juliol el Consell Parroquial va decidir habilitar el local de Culte de Can Pantiquet.

     El 23 de febrer de 2009 van entrar les primeres furgonetes amb aliments, i començava el repartiment...

-Finalment voldria explicar breument UNA ANÈCDOTA indicativa de la seva energia, de la seva empenta, ella que era tant menuda: 

     El 16 de març de 2020 no podien circular camions, el país es va paralitzar... El Govern d’Espanya ho havia decretat degut a la PANDÈMIA DEL COVID.

     Teníem el magatzem del Banc dels Aliments quasi buit.

     Però teníem la possibilitat de portar aquell dia, 15 Tn d’aliments de la Central....., però havia de ser aquell dia 16, aquell dilluns.

     Anna Maria ens va dir a Mariano Santos i a mi, somrient però seriosament, fermament..: No tenim aliments per repartir...., vosaltres mateixos, feu el que pugueu .....

    Aquell dia, amb l’ajuda de dos camioners, van entrar 15,4 tones en 24 palets. Encara avui no m’explico com Anna Maria i el seu equip van encabir els 24 palets en aquell local.

Testimoni de Càritas de la parròquia de Sant Vicenç, la seva família parroquial

Maria Teresa Securún

Aquest diumenge no podia dormir pensant amb l’Anna Mara ,estava trista però em sentia tranquil·la ,amb aquella tranquil·litat que dona el convenciment de saber que l’Anna Maria  estava gaudint a l’estada que Déu li tenia reservada en la seva presència i de tots d’aquells que l’han precedit.

Perquè la vida de l’Anna des de que jo hi estat mes present, aproximadament uns 30 anys,  ha estat dedicada a  la família,a la parròquia ,a l’estudi i a l’aprofundiment de l’evangeli i al seu creixement personal

A la parròquia a participat molt activament  a la catequesis d’infants ,a la missió, amb grups de revisió de vida  i estudi de l’evangeli ,membre del consell parroquial, al Mijac a l’Aco,  agermanament amb Cinco Pinos i molts d’altres 

A Càritas com acció social de la Parròquia de Molet l’Anna, als voltant de l’any 2008 i davant de la gran crisis econòmica i l’arribada constant d’immigrants i juntament amb el seu grup de l’ACO varen fer la proposta d’obrir un banc d’aliments per ajudar una mica amb l’entrega d’aliments aquelles persones i familiars que ho necessitaven

L’Anna ha estat  el pa de paller del banc d’aliments durant tots aquests anys. Cada setmana dimarts i dijous ella  i un grup de voluntaris i voluntàries aixecaven les persianes per atendre aquelles persones i famílies que ho necessitaven

El seu compromís amb l’evangeli per atendre a les persones mes vulnerables del nostre poble ha estat constat  també atenent cada dimecres a la acollida de Càritas a aquelles persones que s’acostaven per demanar ajut o senzillament a vegades tan sols per ser escoltades

L’Anna Maria  era molt  generosa,  sempre disposada a ajudar, no tenia un no si era per servir als altres .

 Només em cal dir en nom de tota la família que conformem Càritas  moltes gràcies Anna Maria  pel teu compromís i per  fer l’opció de estar al costat dels mes pobres i necessitats

Gràcies per tot  i amb l’esperança que ens dona la Fe de tornar-nos a trobar . Arreveure Anna Maria  

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Un pobre que es deia Llàtzer

 

D. 26 de durant l’any C 

(28 setembre 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 16,19-31)

¹⁹Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. ²⁰Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, ²¹desitjant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres. ²²El pobre va morir, i els àngels el portaren al si d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. ²³Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. ²⁴Llavors va exclamar: Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d’aquestes flames. ²⁵Abraham li respongué: Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. ²⁶A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d’aquí on som cap a vosaltres, ni d’on sou vosaltres cap aquí. ²⁷El ric va insistir: Llavors, pare, t’ho prego: envia’l a casa del meu pare, ²⁸on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments. ²⁹Abraham li respongué: Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin. ³⁰El ric insistí encara: No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran. ³¹Abraham li digué: Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti.

 

2. Comprenem el text

Tot fent el camí, Jesús posa un contrapunt a la paràbola de l’administrador astut (Lc 16,1-8a) del diumenge passat (d. 25) amb una altra paràbola, que contraposa dos personatges: el ric innominat i el pobre Llàtzer.

Una paràbola que té dues parts ben definides. Així, la primera (Lc 16,19-26) descriu dos estils de vida antitètics: la vida opulenta i farta del ric i la vida pobra i famolenca de Llàtzer, i dues situacions antitètiques ben dibuixades en la vida d’ultratomba (separades per una fossa immensa), on s’estableix un diàleg entre Abraham i el ric, i on Llàtzer sols hi surt per referències. La segona part (Lc 16,27-31) centra l’atenció no pas en Llàtzer, sinó en els cinc germans vius del difunt ric opulent i fart.

El missatge de la primera part recorda gràficament la felicitat promesa als pobres (Lc 6,20) i la malaurança promesa als rics que no s’han convertit (Lc 6,24), és a dir, que no s’han desprès (alliberat) de les riqueses. Jesús no para de respondre al desconegut que li va preguntar sobre qui se salvarà (Lc 13,23); i dibuixa la neta disparitat que hi ha entre el destí del qui ha viscut nedant en la riquesa fins a saciar-se’n i el destí del qui ha viscut en la misèria patint tota mena de privacions. Jesús no fa cap judici, sols indica la brutal inversió de les situacions: Ara ell ha trobat consol (Déu l’ha consolat) i tu, sofriments.

El missatge de la segona part se centra en la conversió, que no ha de ser fruit d’un miracle espectacular, sinó de la recepció i acolliment de la Llei i els Profetes. Així doncs, se salvarà el qui creu en la Paraula de Déu manifestada en Jesús, l’escolta i en fa vida (vegeu Lc 5,1; 8,15.21; 10,39). Mentre Abraham proposa escoltar Moisès (la Llei) i els profetes als descendents del ric, Déu Pare mana escoltar Jesús als seus deixebles (Lc 9,35).

Jesús no sols s’adreça als qui en comptes de ser amics dels pobres ho són dels diners (Lc 16,4), sinó també als seus deixebles (Lc 16,1). Aquests darrers són interpel·lats per la referència a una possible conversió miraculosa, a causa del trobament amb un mort ressuscitat (Lc 16,31), al·lusió a la mort i resurrecció del mateix Jesús (Lc 9,22; 18,33).

Aquesta és l’única paràbola que un dels seus personatges té nom: Llàtzer, que precisament significa Déu ha ajudat, un nom que s’adiu molt amb el relat: un pobre que rep la més absoluta indiferència del veí ric (que, en canvi, pot ser un de nosaltres enganxat als béns materials), i que quan mor ningú no se n’ocupa, ni d’enterrar-lo, però rep l’acolliment i l’ajuda de Déu. Heus ací que Llàtzer es converteix en el tipus que provoca en l’indiferent una actitud de conversió i que recorda la clara opció de Déu pels pobres.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

• Soc indiferent davant qualsevol situació dels altres?
• Cerco posar-me en la pell dels altres?
• Quina reacció em provoca aquesta paràbola?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home

 

L’Exaltació de la Santa Creu 

(14 setembre 2025)

 

1. Llegim el text (Jn 3,13-17)

¹³Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home. ¹⁴I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, ¹⁵perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. ¹⁶Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. ¹⁷Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell.

2. Comprenem el text

El breu fragment forma part d’un monòleg (3,13-21) que seria una professió de fe en el designi salvador del Pare per a tota la humanitat. Hi trobem un moviment semblant al del pròleg, és a dir, després de la revelació de la Paraula, en ve la recepció, amb dues actituds: la de refús o la d’acolliment. Aleshores davant de l’amor del Pare manifestat en el seu Fill únic, hi ha dues opcions: creure en el Fill o no, acollir-lo o refusar-lo. A més, el Fill és el qui ens mostra el Pare (Jn 1,18; 14,9), perquè ha baixat d’allà on és (Jn 1,1-2).

El Pare manifesta el seu amor i la finalitat del seu amor, és a dir, la salvació del món. El Pare dóna i envia el seu Fill únic al món com a mostra del seu amor immens. La mirada de Déu és universal. Món significa tot l’univers creat (referència a la creació: Déu veié que tot això era bo). I tots els qui creuen expressa la voluntat de Déu que ningú dels qui creuen no en sigui exclòs. Déu respecta la llibertat dels humans. No hi ha amor veritable si no hi ha llibertat.

La finalitat de l’entrega del seu Fill únic és la vida eterna per a tots els creients i la salvació del món; aquesta intenció del Pare és confirmada pel seu Fill únic al final del seu ministeri: No he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo (Jn 12,47b).

3. Contemplem Jesús, el Fill

La visita del Fill únic de Déu suscita una crisi, és a dir, invita a una opció que engloba tota la vida. És una opció radical, la mateixa opció que Moisès planteja al seu poble (Dt 30,15-20), l’opció que et dóna la vida i la felicitat, el Regne promès i l’estada amb el Pare. En definitiva, la revelació de l’amor del Pare lliurant el seu Fill únic, com a do gratuït per a la salvació del món, suscita una crisi en els cors de tots els qui se’l troben: se’ls convida a la fe i se’ls ofereix el do de la vida eterna.

Jesús és el Fill de l’home enlairat a la creu perquè mirant-lo, és a dir, creient-hi, tinguem vida eterna, és a dir, la mort no ens engoleixi en la seva foscor.

De la creu en neix la nova humanitat que se sosté en l’amor de Déu manifestat en l’amor fins a l’extrem de Jesús (Jn 13,1). Ningú no n’està exclòs.

4. Pensem-hi

·       Quina és la meva aposta: acceptar lliure i responsablement l’amor de Déu per mitjà de la fe en el Fill encarnat, o bé quedar-me en la foscor del refús?

·       Quan i com em sento estimat /estimada per Déu?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu

 

D. 23 de durant l’any C 

(7 setembre)

1. Llegim el text (Lc 14,25-33)

²⁵Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: ²⁶Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. ²⁷Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. ²⁸¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? ²⁹Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d’ell ³⁰dient: “Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar.” ³¹O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s’asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? ³²I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l’altre encara és lluny. ³³Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Avui, tot fent el camí, Jesús es deixa acompanyar de molta gent. En aquest marc, Jesús indica el que suposa acompanyar-lo en el camí cap al Pare. Cal saber el que això implica, i per tant, reflexionar-hi. Jesús vol seguidors convençuts i no pas acostumats a anar fent.

Jesús indica tres condicions per a seguir-lo convençudament: 1) la renúncia als afectes més fonamentals de la persona, com són l’amor a la pròpia família i la conservació de la pròpia vida; 2) l’acceptació sincera de la màxima radicalitat, prenent la creu fins a morir-hi, és a dir, tenint una total disponibilitat a oferir la pròpia vida, no sols en el martiri, sinó també en la lluita quotidiana; i 3) la renúncia total i absoluta a tots els béns materials.

El seguidor estarà convençut realment, quan s’adoni que és capaç de renunciar a tot el que té i estima, si és capaç de donar la seva vida per seguir el seu Mestre i Senyor en el camí cap al Pare. Precisament perquè se n’adoni, Jesús proposa dues paràboles (Lc 14,28-30.31-32), que aconsellen reflexió i càlcul. Hom s’adonarà que s’està convençut realment després de pensar-hi, sense presses, d’haver-ho sospesat serenament. Jesús no imposa que l’acompanyem en el camí.

Jesús vol que el qui l’acompanyi en el camí sàpiga discernir el que té i amb què compta. El que té com a capacitat a fi d’afrontar la seriositat del compromís i el que té com a béns materials. La capacitat que el seguidor pugui tenir de resposta a acompanyar Jesús és indeterminada, pot ser més o menys; en canvi, els seus béns materials poden ser molt determinants, per això el seguidor se n’ha de desprendre si vol acompanyar Jesús.

La renúncia a posseir tota mena de béns materials és la condició que millor defineix la disponibilitat lliure i radical del seguidor convençut i posa al descobert el seguidor que s’ha acomodat. En efecte, segons la visió teològica lucana, el despreniment no sols és el tret que millor defineix l’estil de vida del seguidor convençut, sinó també el de tota l’Església (Ac 2,42-47; 4,32-37), i en marca la seva seriositat i el seu caràcter definitiu (és exemplar l’episodi d’Ananies i Safira: Ac 5,1-11).

3. Pensem-hi

Estic ben convençut de seguir Jesús? He sospesat bé les meves forces i els meus propis recursos per a seguir-lo? Estic disposat a renunciar al poder dels béns i a tot tipus de prestigi per a seguir Jesús des de la senzillesa i la generositat?

La meva disponibilitat a seguir l’estil de vida de Jesús és sincera i ben fonamentada?