Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!

Dedicació de la Basílica del Laterà 

(9 novembre)

 

1. Llegim el text (Jn 2,13-22)

¹³Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. ¹⁴En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs.  ¹⁵Llavors es va fer un fuet de cordes i els expulsà tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules. ¹⁶I digué als venedors de coloms: Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare! ¹⁷Els seus deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: El zel del teu temple em consumeix. ¹⁸Llavors els jueus el van interrogar: Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així? ¹⁹Jesús els contestà: Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré. ²⁰Els jueus replicaren: Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies? ²¹Però ell es referia al santuari del seu cos. ²²Per això, quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Els sinòptics (Mt, Mc i Lc) col·loquen la purificació del Temple o l’expulsió dels venedors del Temple a l’última setmana de Jesús a Jerusalem. En canvi, al quart evangeli es troba al primer cop que va a Jerusalem (n’hi va tres) i entre el signe de les noces de Canà (Jn 2,1-12) i la trobada amb Nicodem (Jn 3,1-5).

Veient que la casa del seu Pare s’ha convertit en un mercat, Jesús reacciona indignat i això sorprèn els seus deixebles, que es recorden del salm 69,10 (El zel del teu temple em consumeix). El Temple és l’orgull i el cor de la vida religiosa del poble jueu. I amb el temps, s’hi comerciarà amb animals per als sacrificis i s’hi canviarà monedes per a comprar animals i ofrenes i s’oblidarà que el que importa es trobar-se amb Déu.

Els jueus presents entenen que Jesús, amb la seva reacció violenta, acaba de fer un gest profètic que demana una explicació o un senyal de la seva actuació. Jesús apunta cap a la destrucció i reconstrucció del Temple en tres dies. Precisament més que no pas el gest profètic, el que més sorprèn són aquestes paraules que acompanyen el gest profètic de Jesús, i que els seus oients no capten; per això l’evangelista ens en dóna la interpretació (Jn 2,21).

Jesús substitueix l’antic lloc de la presència de Déu enmig del seu poble pel seu cos, pel seu cos mort i ressuscitat, lloc de trobada entre Déu i els humans.

Ara Jesús ressuscitat és el nou Temple on s’entra en comunió amb el mateix Pare de Jesús i Pare nostre. La destrucció del Temple significa la mort real de Jesús, que serà glorificat en la seva resurrecció.

Quan el Temple de Jerusalem fou destruït històricament per les legions romanes de Vespasià i Titus l’any 70, els jueus es preguntaren on trobarien la presència del Senyor i descobriren present en la Sagrada Escriptura (especialment en la Llei de Moisès) i els cristians recordaren les paraules significatives de Jesús i descobriren que el Senyor ressuscitat es fa present enmig d’ells quan ens reunim per a celebrar la seva memòria.

 

3. Pensem-hi

• On cerco la presència de Déu?  Soc conscient que la comunió amb el cos de Jesús mort i ressuscitat és comunió amb Déu i amb els pobres i entre nosaltres?
• Quina importància té, en la meva vida cristiana, participar de l’Eucaristia dominical com a lloc de trobada amb el Senyor mort i ressuscitat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu

 

Fidels difunts C

(2 de novembre)

 

1. Llegim el text (Mt 25,31-46) 

³¹Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. ³²Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, ³³ i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. ³⁴Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: 

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. ³⁵Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; ³⁶ anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m. 

³⁷Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ³⁸¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ³⁹ ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t? 

⁴⁰El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu. 

⁴¹Després dirà als de la seva esquerra: Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. ⁴²Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; ⁴³ era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. 

⁴⁴Llavors ells li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? 

⁴⁵Ell els contestarà: Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi. ⁴⁶I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús. 

El text clou el discurs sobre la vinguda del Fill de l’home. I ofereix un drama amb tres escenes: 1) l’obertura, amb l’escenificació de la vinguda gloriosa del Fill de l’home, l’aplec dels pobles i la seva separació; 2) el diàleg del Rei, primer, amb els de la seva dreta i, després, amb els de la seva esquerra; 3) l’escena final, amb l’execució de les sentències que obren, respectivament, dues escenes de diàleg. 

El cop d’escena és la contraposició dels dos grups de gent, subratllat per la monòtona repetició de l’elenc de les accions de misericòrdia fetes o desateses. La imatge del pastor, que separa les ovelles de les cabres, estableix el lligam amb l’escena del diàleg entre el Rei assegut al seu tron gloriós i, successivament, els de la seva dreta (els justos) i els de la seva esquerra (els indefinits). Però, realment, el cop d’escena està en la sorpresa: el Rei s’identifica amb aquests germans meus més petits. 

Certament, cap dels dos grups no sospitava la presència misteriosa del Fill de l’home en els més petits. Així, el cop d’efecte de la separació dels uns dels altres no són les sis accions a favor dels més petits, sinó la identificació del Rei amb aquests germans meus més petits, que revela, alhora, el seu nou rostre i la radical seriositat de l’acció solidària envers els més petits: esdevenen els meus germans. 

El Rei i Fill, assegut com a jutge escatològic, s’autopresenta com el qui té fam i set, foraster i despullat, malalt i a la presó. Per tant, el cara a cara decisiu entre els humans i Crist no s’esdevé en un marc de gestos heroics i extraordinaris, sinó en la quotidianitat dels nostres encontres humans. Aleshores la vida eterna o l’autocondemna es juga en les relacions quotidianes d’acolliment o rebuig dels més petits, que són el signe objectiu de la presència humil i amagada de Crist Rei. Mateu ha teixit amb dos fils tot el seu missatge: Jesucrist i l’amor solidari. 

En l’amor gratuït i generós envers els més petits, s’expressa la relació vital de fe en Crist, relació que, a la fi, esdevindrà plena comunió. 

Jesús s’identifica amb el pa i el vi de l’Eucaristia i amb els petits. Jesús diu: Això és el meu cos, aquesta és la meva sang; però també diu: a mi m’ho feu, a mi m’ho negueu. 

 

3. Pensem-hi. 

• Quan arribi la meva trobada final amb Jesús, que em dirà? 

• He atès o assistit Jesús en el meu germà / en la meva germana que m’he trobat al llarg de la meva vida? 

• M’adono que totes les bones accions que faig a favor dels més petits les faig al mateix Jesús? 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel

 

Tots sants

(1 de novembre) 

1. Llegim el text (Mt 5,1-11)

¹En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. ²Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient:

³Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel.

⁴Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.

⁵Feliços els humils, perquè posseiran la terra.

⁶Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

⁷Feliços els compassius, perquè seran compadits.

⁸Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

⁹Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu

¹⁰Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel.

¹¹Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.

¹²Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Les benaurances podem llegir-les des de dues perspectives. Des dels receptors: De qui és el Regne del cel? Qui posseirà la terra? Qui veurà Déu? Les respostes són sorprenents: els pobres en l’esperit, els humils, els nets de cor. Aquests candidats tan insòlits són els beneficiaris de l’atenció amorosa de Déu.

I les podem llegir des de perspectiva de la felicitat promesa: Què poden esperar els pobres en l’esperit? I els humils o els nets de cor? De nou, en termes dels estàndards humans de recompensa, les respostes són sorprenents: són massa colossals. Porten una força d’esperança inaudita i apunten a un estil de vida alternatiu a la cultura dominant.

Per exemple, els perseguits i calumniats, perquè han portat una vida d’acord amb l’Evangeli, rebran el Regne de justícia i d’amor com a regal.

Per Tots Sants l’Església celebra la promesa que Déu no ha oblidat els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui lluiten per la justícia, els compassius, els nets de cor, els constructors de pau ni els perseguits.

La darrera benaurança té una referència inesperada per als presents implicats en la lluita pel Regne. No són invitats a rebre una recompensa instantània, sinó a ser confortats en l’esperança. Davant la persecució i incomprensió, la promesa divina afecta el futur i comporta una promesa divina d’alegria. La celebració de la reivindicació que fa Déu dels sants, que van sofrir, comporta l’encoratjament per tots els qui lluitem contra les forces de l’opressió i del mal.

Jesús és el model i la garantia d’aquesta alegria i esperança en la lluita.

3. Pensem-hi

Sintonitzo amb aquesta ona d’alegria i d’esperança? Per què?

Em sento confortat/da en la lluita contra les forces del mal i contra les injustícies?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit

 

D. 30 de durant l’any C

 

1. Llegim el text (Lc 18,9-14)

⁹A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: ¹⁰Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. ¹¹El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. ¹²Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo». ¹³Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador». ¹⁴Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

La paràbola d’avui és una narració exemplar típicament lucana (a l’estil del bon samarità) i planteja la situació del deixeble davant Déu. El fariseu i el publicà representen dos tipus de persones vistes sota una única perspectiva: com es veuen davant Déu. Es presenta una relació triangular: un fariseu, un publicà i Déu al qual s’adrecen. Ambdós s’adrecen a Déu, però amb una actitud i una idea oposades. Per això mostra dos tipus d’oració, reflex d’aquesta personal visió davant Déu. Tenim el devot practicant (el fariseu) i el pecador (el publicà), dues figures antitètiques per la seva situació en el temple i pel contingut de la seva oració. Aquest mateix contrast fa que l’oient endevini ben aviat, abans de la conclusió (18,14a), qui és el bo de la narració.

Aquesta narració exemplar s’obre amb una introducció (Lc 18,9) i es clou amb una exhortació (Lc 18,14b), que reflecteixen el contrast entre l’orgullós i l’humil, el qui es perdona a si mateix i el qui implora el perdó de Déu. I al final, l’humil se’n va perdonat (en el sentit que és salvat) i l’altre no (això no vol dir que sigui condemnat, sinó que no ha manifestat cap necessitat de ser salvat).

El fariseu, fent un tomb per la seva vida i acció, dóna gràcies per les seves virtuts (oració d’agraïment plena d’autosatisfacció). La seva oració reflecteix l’orgull de no ser com els altres: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc de no ser com aquest publicà; fins i tot es vana de fer més del que està manat. En aquest moment, fem el cim de la narració: s’ha arribat al sostre de l’orgull (no sols s’ha vanat de complir la Llei, sinó també de no fer-se amb els pecadors), i aleshores apareix l’abisme amb l’humil. És penetrant i subtil la ironia que té la seva manera d’adreçar-se a Déu: no es recorda dels altres per encomanar-los al Senyor, sinó per menysprear-los i condemnar-los. El fariseu, així, comet un dels pecats més greus: es posa en el lloc de Déu per condemnar els altres.

D’altra banda, el publicà simplement reconeix que és un pecador i implora la misericòrdia de Déu (oració de petició plena d’humilitat).

Davant els oients, el fariseu no és ni un menyspreable publicà ni molts menys un pecador; però davant Déu, no és el just que aparentava, perquè es fia massa d’ell mateix i dels mèrits que va acumulant. El just és el publicà, perquè sols es fia de la misericòrdia del Pare.

La paràbola ofereix una visió diferent de la justícia divina. A un que es justifica per si sol, s’hi oposa l’altre que espera del Senyor la gràcia per a ser perdonat (justificat). La gràcia del perdó no està condicionada pel pecat. És un greu error pensar que cal pecar per ser perdonat i obtenir la reconciliació amb Déu. La gràcia no està condicionada ni pel pecat (cas del publicà), ni pels mèrits (cas del fariseu), sinó que és gratuïta i predomina sobre qualsevol acció humana.

Si el fariseu no torna a casa perdonat és perquè les seves bones accions no li han impedit de jutjar els altres. I el publicà és perdonat perquè no condemna ningú.

Jesús posa sobre la taula dues maneres de relacionar-se amb Déu i amb els altres. Aleshores allà on es jutja un altre, desapareix la justícia de Déu. Cal transformar el mal en bé. Déu sempre mostra el seu rostre misericordiós perquè transformem el mal en bé.

Amb aquesta paràbola Jesús afirma que Déu salva (justifica) el qui reconeix els pecats i les limitacions personals i es lliura confiat a la seva misericòrdia. I Jesús recorda que el que importa no són els pecats comesos, sinó l’actitud actual d’entrega humil i confiada a Déu, és a dir, l’actitud amb què el deixeble se situa davant Déu. I per això cal evitar refiar-se de ser just i tenir per no res a tots els altres.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

• Com ens veiem davant de Déu i dels altres?
• Quin tipus d’oració fem normalment? D’agraïment? De petició?
• En quines ocasions puc transformar el mal en bé? I què faig?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

 

D. 29 de durant l’any C 

(19 octubre 2025)

1. Llegim el text (Lc 18,1-8)

¹Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: ²En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. ³A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. ⁴Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, ⁵però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” ⁶I el Senyor va afegir: Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ⁷¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? ⁸Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un cop Jesús ha anunciat la vinguda del Regne (Lc 17,20-37): ja és present, però encara s’ha de manifestar plenament, i l’evangelista Lluc ha recordat el retard de la parusia, tenim la paràbola del jutge injust i la viuda. Tot i que el retorn del Senyor s’hagi retardat indefinidament, no cal per això, relaxar-se i descurar l’oració.

La intenció de la paràbola del jutge i la viuda es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. No es tracta de pregar sense parar, sinó sense defallir, sense cansar-se. Heus ací perquè proposa l’exemple de la viuda que no para d’anar a l’encalç d’un jutge irresponsable. La punta de la paràbola surt del comentari de Jesús (és el Senyor: Lc 18,6) sobre la conducta del jutge, qualificat de sense entranyes, perquè no té temor de Déu ni té consideració als homes: palesa una total indiferència envers Déu i els altres. El comentari de Jesús apunta que el protagonista de la paràbola és el jutge injust i no la viuda, com també l’indicava en la de l’administrador astut (Lc 16,1-8a). La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Nova del Regne, mentre camina cap a la casa del Pare.

Si la viuda representa avui l’indefens davant la prepotència dels poderosos, el jutge injust representa la sol·licitud de Déu: és impensable que Déu resti passiu davant el crit d’auxili dels indefensos, tot i que alguns profetes i savis hagin mostrat el seu desconcert davant la seva aparent passivitat. La certesa que Déu és un jutge just que no menysprea l’indefens provoca l’oient a manifestar-li la seva confiança i adhesió, i per tant, que li adreci confiat tota súplica. Així la disponibilitat de Déu davant l’esperança del qui el prega suscita el sentiment de confiança i l’actitud d’oració insistent i perseverant. I perquè ningú no presenti Déu Pare com el qui no fa cas dels seus elegits i els fa esperar sempre, l’aplicació de la paràbola (Lc 18,7-8a) n’és l’antídot. En efecte, la conclusió, preparada per la introducció (Lc 18,1), recorda la importància de la fe per a mantenir-se en una actitud d’oració constant i esperançada: sols la fe farà que mai no perdem l’esperança en l’oració i que mai no caiguem en la indiferència davant el retard del retorn del Senyor.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

Prego sovint? Per què? Em cansa haver de pregar?

He perdut l’esperança en l’oració? La fe en Déu em manté ferm en l’oració?