Festa del Pradó 2025

 

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l’home

Diumenge 1r d’Advent A 

(30 novembre 2025)

 

1. Llegim el text (Mt 24,37-44)

³⁷Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l’home. ³⁸Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca; ³⁹no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l’home. ⁴⁰Llavors hi haurà dos homes al camp: l’un serà pres i l’altre deixat; ⁴¹ i dues dones que moldran a la mola: l’una serà presa i l’altra deixada. ⁴²Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. ⁴³Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. ⁴⁴Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

 

2. Comprenem el text

La salvació de Déu oferta en Jesús i que porta el cristianisme ha entrat en conflicte amb la que Déu mateix havia ofert en Moisès i que porta el judaisme. Aquest conflicte fa el cim quan Jesús és a Jerusalem, el lloc des d’on s’alçarà radiant la futura salvació de Déu. Mateu inicia la conclusió d’aquest conflicte amb l’anunci de la destrucció del temple i de la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,1-44).

Cal tenir en compte que el 1r diumenge d’Advent la litúrgia convida a fixar la mirada en l’adveniment del Senyor al final de la història.

L’anunci de la vinguda del Fill de l’home ve emmarcat per la pregunta que els deixebles fan a Jesús: Digues-nos quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món (Mt 24,3b), i és il·lustrat amb tres grans paràboles (Mt 24,45-51; 25,1-13; 25,14-30) i ultimat amb uns criteris d’acció que marquen l’acolliment o no de Jesús (Mt 25,31-46). Després d’anunciar la vinguda del Fill de l’home (Mt 24,29-31), Mateu recorda als deixebles de tots els temps que, si bé és cert que el Senyor vindrà (Mt 24,32-35), no en podem saber ni el dia ni l’hora (Mt 24,36-44).

El text crida a la vigilància i a mantenir-se sempre a punt per al trobament amb el Senyor, quan serem reconeguts per Ell (Mt 7,23) com a germans seus si l’hem reconegut abans en aquests germans més petits (Mt 25,40). Mateu amaneix aquesta exhortació amb tres exemples: el primer confronta el deixeble amb la situació abans del diluvi (Mt 24,37-39); el segon, amb la situació de dos homes i la de dues dones (Mt 24,40-42); i el tercer, amb la irrupció inesperada del Fill de l’home (Mt 24,43-44).

El primer i segon exemples conviden el deixeble a no enganxar-se a les preocupacions quotidianes, fins al punt de no adonar-se que s’hi juga la raó de ser de la seva comunió amb Déu i els pobres i entre els altres deixebles. L’existència del deixeble ve marcada per aquesta comunió, que implica caminar tots junts, tot i els ritmes diferents. N’és un clar exemple la generació del diluvi que no es va adonar de res (Mt 24,39): no fou pas condemnada per la seva immoralitat, sinó perquè no vivia en comunió amb el Senyor ni vivia la solidaritat. Cal vetllar, doncs, perquè el judici (la trobada amb el Senyor) irromprà d’improvís en la vida quotidiana i quedarà al descobert qui se salva i qui es perd (Mt 24,40.41).

La paràbola del lladre nocturn (Mt 24,43), que il·lustra el tercer exemple, posa l’accent en què l’adveniment del Senyor serà sobtat i el deixeble no té cap recurs per a saber-ne el moment, sols li cal la vigilància constant. Tot i que la imatge del lladre nocturn escenifica un clima de por i d’amenaça imminent, si l’esperat és Jesucrist, Déu–amb–nosaltres (Mt 1,23), aleshores aquesta imatge evoca un altre clima, on l’angoixa i l’especulació sobre la vinguda són foragitades i hi brillen l’esperança i l’amor, que omplen d’alegria i de pau el qui espera atent la vinguda del seu estimat amic i Senyor.

En resum, el deixeble ha d’evitar de caure en la superficialitat i la rutina, perquè no li passi com la generació del diluvi; s’ha d’adonar que ha de viure per a l’acció solidària i en comunió amb Déu i els pobres. Només si hi està atent, se n’adonarà i viurà la vigilància en la joia i l’amor.

 

3. Pensem-hi

·       Quan i com visc atent/a per tal d’acollir la presència del Senyor, servint des de l’amor i essent solidari/solidària i estimant?

·       La RdV m’ajuda a estar atent a la realitat i a descobrir-hi la presència del Senyor?

·       Estic sempre a punt per trobar-me amb el Senyor?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aquest és el rei dels jueus

 

Crist Rei C 

(23 novembre 2025)

1. Llegim el text (Lc 23,35-43)

 ³⁵El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit! ³⁶També l’escarnien els soldats; se li acostaven a oferir-li vinagre ³⁷i deien: Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix! ³⁸Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» ³⁹Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! ⁴⁰Però l’altre, renyant-lo, li respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? ⁴¹I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal. ⁴²I deia: Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne. ⁴³Jesús li digué: En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest quadre fa aparèixer en tota la seva esplendor que l’amor indescriptible del pare misericordiós de la paràbola (Lc 15,11-32) s’ha fet realitat en Jesús. Els enemics de Jesús el reconeixen com a rei dels jueus (el Messies) i salvador, i Jesús regala el do del seu Regne als qui l’acullen, és l’avui de la salvació. L’estil de Jesús és el de Déu, no arrelat en la reciprocitat (tal fas, tal trobaràs), sinó en la gratuïtat, i fins al límit.

La primera escena (Lc 23,35-39) insisteix en la reialesa de Jesús i en la salvació que porta. És proclamat rei (Messies) i provocat perquè se salvi ell mateix: per les autoritats jueves, pels soldats i per un dels altres crucificats (el que no es penedeix i escarneix Jesús).

La segona escena (Lc 23,40-43) mostra la immensitat de l’amor de Jesús, i alhora de Déu, per l’escòria de la humanitat, pels darrers, pels condemnats segons la llei de la reciprocitat (la justificació per les obres), que domina les relacions humanes després de la irrupció de la sospita (Gn 3). L’escena mostra una nova declaració de la innocència de Jesús: No ha fet res de mal, ara feta per un criminal, víctima de la llei de la reciprocitat (així resplendeix millor la gratuïtat de l’amor). Abans, però, l’havien reconegut innocent Pilat (Lc 23,4.14.22) i Herodes (Lc 23,15), que són les autoritats polítiques de la Palestina ocupada. També hi apareix la professió implícita de fe del criminal penedit: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne; on reconeix la reialesa de Jesús. I com a cimal del quadre, la proclamació de Jesús: Avui seràs amb mi al paradís. En la literatura intertestamentària, el paradís (antiga paraula persa que significa: jardí tancat) representa el lloc o la condició del just després de la mort. Lluc, però, li dona el sentit d’entrar en la glòria de Jesús (Lc 24,26), és a dir, el goig de la salvació.

Avui Jesús exerceix, d’una manera impressionant i per últim cop, el seu poder reial i messiànic de perdonar els pecats, d’oferir el do de la salvació, superant tot límit. I l’avui expressa el sentit de la mort de Jesús per la humanitat: Jesús passa de la mort a la seva glòria salvant tots els pecadors, tots els exclosos a causa de les obres. Avui Lluc ha dramatitzat com Déu regala la seva salvació en Jesús, constituint-lo en jutge de vius i de morts (Ac 10,42), per mitjà del seu sofriment i la seva mort en creu.

3. Reflexionem-hi

·       Amb quin personatge del quadre m’identifico? Per què?

·       Quina imatge de Jesús em queda gravada d’aquest quadre?

·        En una situació crítica, què li demanaria al qui m’estima sense condicions?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Estigueu alerta, no us deixeu enganyar

 

D. 33 de durant l’any C 

(16 novembre 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 21,5-19)

⁵Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres magnífiques i amb ofrenes votives. Jesús digué: ⁶ De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït. ⁷ Llavors li preguntaren: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?

⁸Ell digué:

Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: Soc jo, i també: El temps s’acosta. No aneu darrere d’ells. ⁹ Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us espanteu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida. ¹⁰ Després els va dir: Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; ¹¹ hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. ¹² Però abans de tot això us agafaran i us perseguiran; us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. ¹³ Serà una ocasió de donar testimoni. ¹⁴ Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: ¹⁵ jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. ¹⁶ Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. ¹⁷ Tothom us odiarà per causa del meu nom. ¹⁸ Però no es perdrà ni un sol cabell del vostre cap. ¹⁹Amb la vostra perseverança salvareu la vida.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest text forma part de l’anomenat discurs escatològic lucà (Lc 21,5-38), és a dir, sobre les realitats últimes, que ve precedit per l’anunci de la destrucció del temple de Jerusalem (Lc 21,5-7). I comença amb la pregunta: Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir? Lluc reflecteix la idea d’un interval entre el ministeri de Jesús i la fi dels temps, que vindrà precedida per uns senyals.

El discurs escatològic lucà es fonamenta en el de Mc 13. Però hi ha un tret que els diferencia: Lluc insisteix no tant en el darrer dia com en l’avui de la salvació. Això no significa que suprimeixi la idea de la parusia: és l’únic dels tres sinòptics que l’afirma expressament, quan recorda: Aquest Jesús que ha estat endut al cel, vindrà tal com l’heu vist que s’hi anava (Ac 1,11). Heus ací que el deixeble ha de viure l’avui, seguint el camí de Jesús a Jerusalem i assumint les dificultats i les angoixes del temps present, el temps de l’Església.

Jesús anuncia la destrucció del temple veient força avançats els treballs de reforma i d’embelliment del segon temple (el primer fou construït en temps de Salomó i destruït l’any 587 aC), uns treballs iniciats pel rei Herodes el Gran (37-4 aC). Per tant, aquest anunci és doblement colpidor: pel fet que ja està quasi acabat i pel significat que té per a Israel.

Una preocupació lucana és separar la destrucció de Jerusalem (70 dC) de la fi dels temps. La fi no ha arribat (Lc 21,9), tot i que el temple ja sigui destruït (un fet ja esdevingut  quan Lluc redacta el seu evangeli), per això els cristians s’han de preparar per a viure enmig de les adversitats i persecucions (Lc 21,12-19). Sense oblidar-se, però, d’un dels perills més dolorosos: el fet de ser traïts pels propis familiars i amics, i de ser odiats de tothom (Lc 21,16-17). Tanmateix el Senyor els garanteix la protecció contra tota mena de mals físics i els assegura la vida eterna. En definitiva, el qui superi les persecucions i l’odi de tothom fins al final, també de la seva vida en aquest món, gaudirà de la salvació.

Ara és el temps del seguidor de Jesús i de l’acolliment de la salvació. Ara és el moment de la confiança en Jesús, el Salvador, que no abandona mai el deixeble en el camí (Lc 21,15.18). També l’hora del testimoniatge (Lc 21,13) i de la constància (Lc 21,19).

En resum, és l’avui de la salvació, l’hora d’acollir la vida de Déu, una vida curulla d’amor: Amb la vostra perseverança salvareu la vida. Es tracta, doncs, de donar testimoni de sentir-nos estimats per Déu i no defallir.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·       Quin testimoniatge dono de la fe en l’amor de Déu manifestat en Jesús en les dificultats que em vaig trobant dia rere dia?

·       Allà on soc, em moc i actuo aporto una llum d’esperança i també confiança en allò que és essencial?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!

Dedicació de la Basílica del Laterà 

(9 novembre)

 

1. Llegim el text (Jn 2,13-22)

¹³Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. ¹⁴En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs.  ¹⁵Llavors es va fer un fuet de cordes i els expulsà tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules. ¹⁶I digué als venedors de coloms: Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare! ¹⁷Els seus deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: El zel del teu temple em consumeix. ¹⁸Llavors els jueus el van interrogar: Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així? ¹⁹Jesús els contestà: Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré. ²⁰Els jueus replicaren: Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies? ²¹Però ell es referia al santuari del seu cos. ²²Per això, quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Els sinòptics (Mt, Mc i Lc) col·loquen la purificació del Temple o l’expulsió dels venedors del Temple a l’última setmana de Jesús a Jerusalem. En canvi, al quart evangeli es troba al primer cop que va a Jerusalem (n’hi va tres) i entre el signe de les noces de Canà (Jn 2,1-12) i la trobada amb Nicodem (Jn 3,1-5).

Veient que la casa del seu Pare s’ha convertit en un mercat, Jesús reacciona indignat i això sorprèn els seus deixebles, que es recorden del salm 69,10 (El zel del teu temple em consumeix). El Temple és l’orgull i el cor de la vida religiosa del poble jueu. I amb el temps, s’hi comerciarà amb animals per als sacrificis i s’hi canviarà monedes per a comprar animals i ofrenes i s’oblidarà que el que importa es trobar-se amb Déu.

Els jueus presents entenen que Jesús, amb la seva reacció violenta, acaba de fer un gest profètic que demana una explicació o un senyal de la seva actuació. Jesús apunta cap a la destrucció i reconstrucció del Temple en tres dies. Precisament més que no pas el gest profètic, el que més sorprèn són aquestes paraules que acompanyen el gest profètic de Jesús, i que els seus oients no capten; per això l’evangelista ens en dóna la interpretació (Jn 2,21).

Jesús substitueix l’antic lloc de la presència de Déu enmig del seu poble pel seu cos, pel seu cos mort i ressuscitat, lloc de trobada entre Déu i els humans.

Ara Jesús ressuscitat és el nou Temple on s’entra en comunió amb el mateix Pare de Jesús i Pare nostre. La destrucció del Temple significa la mort real de Jesús, que serà glorificat en la seva resurrecció.

Quan el Temple de Jerusalem fou destruït històricament per les legions romanes de Vespasià i Titus l’any 70, els jueus es preguntaren on trobarien la presència del Senyor i descobriren present en la Sagrada Escriptura (especialment en la Llei de Moisès) i els cristians recordaren les paraules significatives de Jesús i descobriren que el Senyor ressuscitat es fa present enmig d’ells quan ens reunim per a celebrar la seva memòria.

 

3. Pensem-hi

• On cerco la presència de Déu?  Soc conscient que la comunió amb el cos de Jesús mort i ressuscitat és comunió amb Déu i amb els pobres i entre nosaltres?
• Quina importància té, en la meva vida cristiana, participar de l’Eucaristia dominical com a lloc de trobada amb el Senyor mort i ressuscitat?