Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit

 

D. 30 de durant l’any C

 

1. Llegim el text (Lc 18,9-14)

⁹A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: ¹⁰Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. ¹¹El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. ¹²Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo». ¹³Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador». ¹⁴Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

 

2. Mirem el text i contemplem Jesús

La paràbola d’avui és una narració exemplar típicament lucana (a l’estil del bon samarità) i planteja la situació del deixeble davant Déu. El fariseu i el publicà representen dos tipus de persones vistes sota una única perspectiva: com es veuen davant Déu. Es presenta una relació triangular: un fariseu, un publicà i Déu al qual s’adrecen. Ambdós s’adrecen a Déu, però amb una actitud i una idea oposades. Per això mostra dos tipus d’oració, reflex d’aquesta personal visió davant Déu. Tenim el devot practicant (el fariseu) i el pecador (el publicà), dues figures antitètiques per la seva situació en el temple i pel contingut de la seva oració. Aquest mateix contrast fa que l’oient endevini ben aviat, abans de la conclusió (18,14a), qui és el bo de la narració.

Aquesta narració exemplar s’obre amb una introducció (Lc 18,9) i es clou amb una exhortació (Lc 18,14b), que reflecteixen el contrast entre l’orgullós i l’humil, el qui es perdona a si mateix i el qui implora el perdó de Déu. I al final, l’humil se’n va perdonat (en el sentit que és salvat) i l’altre no (això no vol dir que sigui condemnat, sinó que no ha manifestat cap necessitat de ser salvat).

El fariseu, fent un tomb per la seva vida i acció, dóna gràcies per les seves virtuts (oració d’agraïment plena d’autosatisfacció). La seva oració reflecteix l’orgull de no ser com els altres: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc de no ser com aquest publicà; fins i tot es vana de fer més del que està manat. En aquest moment, fem el cim de la narració: s’ha arribat al sostre de l’orgull (no sols s’ha vanat de complir la Llei, sinó també de no fer-se amb els pecadors), i aleshores apareix l’abisme amb l’humil. És penetrant i subtil la ironia que té la seva manera d’adreçar-se a Déu: no es recorda dels altres per encomanar-los al Senyor, sinó per menysprear-los i condemnar-los. El fariseu, així, comet un dels pecats més greus: es posa en el lloc de Déu per condemnar els altres.

D’altra banda, el publicà simplement reconeix que és un pecador i implora la misericòrdia de Déu (oració de petició plena d’humilitat).

Davant els oients, el fariseu no és ni un menyspreable publicà ni molts menys un pecador; però davant Déu, no és el just que aparentava, perquè es fia massa d’ell mateix i dels mèrits que va acumulant. El just és el publicà, perquè sols es fia de la misericòrdia del Pare.

La paràbola ofereix una visió diferent de la justícia divina. A un que es justifica per si sol, s’hi oposa l’altre que espera del Senyor la gràcia per a ser perdonat (justificat). La gràcia del perdó no està condicionada pel pecat. És un greu error pensar que cal pecar per ser perdonat i obtenir la reconciliació amb Déu. La gràcia no està condicionada ni pel pecat (cas del publicà), ni pels mèrits (cas del fariseu), sinó que és gratuïta i predomina sobre qualsevol acció humana.

Si el fariseu no torna a casa perdonat és perquè les seves bones accions no li han impedit de jutjar els altres. I el publicà és perdonat perquè no condemna ningú.

Jesús posa sobre la taula dues maneres de relacionar-se amb Déu i amb els altres. Aleshores allà on es jutja un altre, desapareix la justícia de Déu. Cal transformar el mal en bé. Déu sempre mostra el seu rostre misericordiós perquè transformem el mal en bé.

Amb aquesta paràbola Jesús afirma que Déu salva (justifica) el qui reconeix els pecats i les limitacions personals i es lliura confiat a la seva misericòrdia. I Jesús recorda que el que importa no són els pecats comesos, sinó l’actitud actual d’entrega humil i confiada a Déu, és a dir, l’actitud amb què el deixeble se situa davant Déu. I per això cal evitar refiar-se de ser just i tenir per no res a tots els altres.

 

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

• Com ens veiem davant de Déu i dels altres?
• Quin tipus d’oració fem normalment? D’agraïment? De petició?
• En quines ocasions puc transformar el mal en bé? I què faig?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

 

D. 29 de durant l’any C 

(19 octubre 2025)

1. Llegim el text (Lc 18,1-8)

¹Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: ²En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. ³A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. ⁴Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, ⁵però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” ⁶I el Senyor va afegir: Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ⁷¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? ⁸Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Un cop Jesús ha anunciat la vinguda del Regne (Lc 17,20-37): ja és present, però encara s’ha de manifestar plenament, i l’evangelista Lluc ha recordat el retard de la parusia, tenim la paràbola del jutge injust i la viuda. Tot i que el retorn del Senyor s’hagi retardat indefinidament, no cal per això, relaxar-se i descurar l’oració.

La intenció de la paràbola del jutge i la viuda es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. No es tracta de pregar sense parar, sinó sense defallir, sense cansar-se. Heus ací perquè proposa l’exemple de la viuda que no para d’anar a l’encalç d’un jutge irresponsable. La punta de la paràbola surt del comentari de Jesús (és el Senyor: Lc 18,6) sobre la conducta del jutge, qualificat de sense entranyes, perquè no té temor de Déu ni té consideració als homes: palesa una total indiferència envers Déu i els altres. El comentari de Jesús apunta que el protagonista de la paràbola és el jutge injust i no la viuda, com també l’indicava en la de l’administrador astut (Lc 16,1-8a). La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Nova del Regne, mentre camina cap a la casa del Pare.

Si la viuda representa avui l’indefens davant la prepotència dels poderosos, el jutge injust representa la sol·licitud de Déu: és impensable que Déu resti passiu davant el crit d’auxili dels indefensos, tot i que alguns profetes i savis hagin mostrat el seu desconcert davant la seva aparent passivitat. La certesa que Déu és un jutge just que no menysprea l’indefens provoca l’oient a manifestar-li la seva confiança i adhesió, i per tant, que li adreci confiat tota súplica. Així la disponibilitat de Déu davant l’esperança del qui el prega suscita el sentiment de confiança i l’actitud d’oració insistent i perseverant. I perquè ningú no presenti Déu Pare com el qui no fa cas dels seus elegits i els fa esperar sempre, l’aplicació de la paràbola (Lc 18,7-8a) n’és l’antídot. En efecte, la conclusió, preparada per la introducció (Lc 18,1), recorda la importància de la fe per a mantenir-se en una actitud d’oració constant i esperançada: sols la fe farà que mai no perdem l’esperança en l’oració i que mai no caiguem en la indiferència davant el retard del retorn del Senyor.

3. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

Prego sovint? Per què? Em cansa haver de pregar?

He perdut l’esperança en l’oració? La fe en Déu em manté ferm en l’oració?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ¿No eren deu, els qui han quedat purs?

 

D. 28 de durant l’any C 

(12 octubre 2025)

1. Llegim el text (Lc 17,11-19)

¹¹Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. ¹²A l’entrada d’un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny ¹³i es posaren a cridar: Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres! ¹⁴En veure’ls, Jesús els digué: Aneu a presentar-vos als sacerdots. Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. ¹⁵Un d’ells, quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, ¹⁶es prosternà als peus de Jesús amb el front a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. ¹⁷Jesús digué: ¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¹⁸¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? ¹⁹I li digué: Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Aquest relat obre la tercera part del camí de Jesús (Lc 17,11-19,27). Si la segona part havia girat entorn de la qüestió sobre qui són els qui se salven (Lc 13,23), la tercera fixa la mirada en els qui són declarats salvats per Jesús: un estranger, els infants (Lc 18,16), els qui ho han deixat tot pel Regne (Lc 18,29-30), un cec que viu vora el camí (Lc 18,42), els publicans (18,14; 19,9-10).

La narració lucana de la guarició dels deu leprosos destaca, d’una banda, la reacció agraïda d’un dels guarits: l’estranger; i de l’altra, en relació amb la reacció anterior, la declaració de Jesús: La teva fe t’ha salvat. Lluc s’atura a descriure com Jesús acomiada uns proscrits (exclosos de la societat: Lv 13,45-46) sense guarir-los ni ajudar-los (com fa Eliseu amb Naaman), però manant-los fer (la força de la paraula) el que prescriu la Llei al declarat leprós (Lv 14,1-32). La paraula del mestre Jesús és eficaç, i alhora, ensenya quina ha de ser l’actitud del qui ha experimentat l’eficàcia de la seva paraula: l’agraïment, reacció espontània de la fe. Igual que Naaman, que ha de banyar-se abans de ser guarit, els leprosos han de presentar-se als sacerdots: a tots se’ls demana que creguin en la seva guarició abans de ser guarits.

L’actitud de l’estranger és doble: fe i agraïment, i contrasta amb la ingratitud i la incapacitat dels nou autòctons de convertir-se i reconèixer Jesús com el qui salva. L’estranger ha vist, amb els ulls de la fe, la mà de Déu en la seva guarició: dona glòria a Déu; i per això, no va al sacerdot, sinó que retorna a Jesús (conversió) i es prosterna als peus (reconeix qui és Jesús) del qui li ha fet experimentat la salvació en la seva guarició, i li manifesta tot el seu agraïment pel do rebut. I Jesús el declara salvat.

Tanmateix Jesús planteja tres preguntes: ¿No eren deu els qui han estat purificats? ¿On són els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? La primera indica que no tots han vist amb els ulls de la fe i prepara la següent. La segona mostra la decepció de Jesús: l’obediència a un manament de la Llei els causa la guarició física, però la seva manca de fe els impedeix de reconèixer i d’acollir el qui els regala la salvació de Déu. La tercera anticipa la recepció de la salvació pels qui no quedaran encegats per l’obediència a la Llei.

Les tres preguntes pretenen fer adonar-nos de la importància de la fe per a reconèixer i acollir la salvació de Déu en Jesús, així com de la gratitud del creient, tot i no ser del poble escollit, davant Jesús Salvador.

3. Mirem la nostra vida i acció. Em fio de la paraula de Jesús? La meva fe en Jesús em fa ser agraït? Com expresso o manifesto el meu agraïment?

Els Estudis d'evangeli d'en Jaume Fontbona: hem fet només el que havíem de fer

 

Diumenge 27 durant l’any C 

(5 octubre 2025)

 

1. Llegim el text (Lc 17,5-10)

⁵Llavors els apòstols digueren al Senyor: Augmenta’ns la fe. ⁶Ell va respondre: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar”, i us obeiria. ⁷¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: “Vine de seguida a seure a taula”? ⁸¿No li dirà més aviat: “Prepara’m alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu”? ⁹¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? ¹⁰Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer.”

 

2. Comprenem el text

D’entrada, la petició dels apòstols sorprèn per la seva brusquedat. Fins ara no s’havia insinuat el tema de la fe. La fe sols l’augmenta Déu; per això Lluc recorda la condició divina de Jesús anomenant-lo Senyor. Aquí no es tracta de la poca fe dels deixebles com a Mt 17,20, sinó de la força de la fe. Així els apòstols adrecen al Senyor Jesús una pregària a fi de tenir una fe més robusta (sols com un gra de mostassa, que és molt petit i es fa robust) per a dur a terme les responsabilitats eclesials.

Fer el camí de Jesús implica sostenir-se en la robustesa de la fe. Precisament les dues imatges antitètiques que clouen l’ensenyament sobre la fe: plantar-se i en el mar, mostren la incommensurabilitat del poder de la fe. El qui té fe, té un poder incommensurable.

 

3. Fixem-nos en la paràbola servent inútil (Lc 17,7-9)

L’ensenyament sobre el servei apunta que res no és indispensable en el servei al Senyor; la utilitat del servei no està en la seva productivitat, sinó en el fet de servir. El deixeble és convidat a identificar-se amb l’esclau que fa el que se li mana sense esperar res per la fidelitat i l’obediència mostrades.

La paràbola del servent inútil és de les que obren el diàleg amb una pregunta i de les que conviden a identificar-se amb un dels personatges, ací l’esclau. Tal com un esclau fa el que ha de fer, ningú no esperarà mai que la fidelitat i l’obediència mostrades no li atorguin cap dret sobre el seu senyor. Així doncs, la paràbola apunta que el deixeble no ha reivindicar res a Déu pel servei fet (no compta res la productivitat). Tampoc Déu no està obligat a recompensar el servei que el deixeble està cridat a fer (el que compta és la gratuïtat).

 

4. Donem un cop d’ull a la nostra vida i acció

·       M’he preguntat mai sobre la força de la meva fe?

·       Què em mou a ser generós, a estimar gratuïtament els altres?

·       El servei que faig té sentit com a tal o espero ser recompensat? Com visc la gratuïtat del meu servei?

El testimoni pradosià de l'Anna Maria

 

Agermanament de la Parròquia de Sant Vicenç de Mollet del Vallès

amb la Parròquia de San Caralampio de Cinco Pinos (Nicaragua), 

agost del 2004

Algunes notes inacabades sobre l'Anna Maria Mutgé Barceló 

Pepe Baena Iniesta

-     Centralitat en el Crist Viu que va anar descobrint i madurant amb el pas del temps (educació dels seus pares, formació diversa, espiritualitat que anava alimentant sense allunyar-se del dia a dia, vocació de batejada oberta a la missió discernida tocant els peus a terra)

-     No era solterona sinó cèlibe com a laica compromesa que havia fet una opció creient a la família, parròquia i moviments apostòlics, veïnatge, amics i amigues, poble de Mollet, país de Catalunya, el món general i sobretot els més vulnerables i pobres...

-      Va aprendre de Jesucrist a estimar la seva terra de Catalunya tan castigada en la postguerra d’una incivil guerra civil, d’una transició i d’una democràcia de baixa intensitat. Amb ella molts com jo vàrem estimar la llengua, la història, els costums, la cultura, l’art... Vaig com ella a esdevenir-me català universal seguidor de Jesucrist Universal.

-      No cal dir que no era perfecta sinó humil amb les pròpies limitacions i manies que va aprendre a portar-les des de les noves crides de Jesucrist: cuidadora de nebots i de pares i etc, treballadora d’una administració de loteria, catequista, militant d’ACO, consiliària del MIJAC, acompanyant de grups d’adults i de la missió que es va realitzar a finals dels anys 90 a Mollet del Vallès del segle passat, visitadora de malalts, voluntària de Càritas, membre actiu i compromesa de l’Associació de preveres del Pradó, brigadista i formadora de catequistes del tercer món (concretament de la Parròquia de San Caralampio de Cinco Pinos de Nicaragua), participant de molts viatges per aprendre de la gent d’altres llocs (personalment tinc una estada molt especial amb ella a Tànger i a Melilla i les seves tanques punxants)... Ufff una dona incombustible que s’alimentava constantment del foc de l’Esperit de Déu amb la pregària i la celebració dels sagraments que no la deixava indiferent davant la realitat que anava vivint en cada etapa de la seva vida. Per tant, per mi no va ser beata sinó una santa rebel que no parava de provocar amb molta discreció directa sense maquillatge.

-      Fidelitat en la comunitat cristiana (parròquia, moviment, associació). Va treballar i col·laborar amb molts preveres que va anar coneixent. Però mai, perdoneu-me l’expressió, no es va “casar” amb ningú. Vivia en el seu interior l’esperit del Concili Vaticà II en que el Poble de Déu, Poble de batejats i batejades, estava sota la jerarquia. Era lliure perquè bevia de la llibertat en Jesucrist i perquè s’estimava l’Església. No tenia pèls a la llengua per dir-li al bisbe de torn fets de injustícies que veia inclús en la mateixa Església. No cal concretar res.

-   Descoberta entre la relació de la fe en Jesucrist i la vida de cada dia (la realitat concreta que experimentava i no una virtual que ara s’està venent amb la IA (Intel·ligència Artificial)). Així va omplir llibretes de quadern de vida on escrivia vivències del dia a la llum de l’Evangeli de Jesucrist. Tenia l’agenda plena de innumerables reunions per fer revisió de vida (veure-jutjar i actuar), preparar i concretar accions transformadores i amoroses en el món rural i obrer. I no parava de passar-se hores fent estudi d’evangeli perquè volia conèixer més a Jesucrist. O estones en l’església que estava oberta o amb les persones que es trobava pel carrer, a la botiga o qualsevol indret...

-      Era mariana. O millor dir, confiava en la intercessió maternal de una tal Maria de Nazaret. Però no d’una Mare de Déu “ñoña” sinó de la del sí compromès que fa olor al Magnificat dels pobres i descartats, la de la que sempre es rumiava les coses que li passaven en el seu interior, la de que estava atenta al seu voltant perquè no es quedés la gent sense el vi de l’alegria i la festa de germanor que venia del seu fill Jesús, la que va estar sempre portant la seva creu fins la mort del seu fill, la que va gaudir d’una nova comunitat de creients en Jesucrist Ressuscitat... No cal amagar que l’Anna Maria tenia una gran devoció per la Mare de Déu de Montserrat.

-      Us volia compartir abans d’acabar, perquè després tindrem l’oportunitat de sentir més testimonis dels diferents àmbits d’aquesta dona creient, unes paraules del bisbe Pere Casaldàliga que l’Anna Maria les valorava immensament i més avui en el dia que ens acomiadem d’ella. “Al final del camí em diran: “Has viscut? Has estimat?” I jo, sense dir res, obriré el meu cor ple de noms”. Descansa en la Pau de Déu.

  Testimoni de la seva família carnal

   Chantal Pi i Francesc Hinojosa

L’Anna Maria Mutgé Barceló va néixer a casa seva de Mollet del Vallès el 28 de novembre de 1950.

Va ser la segona dels quatre fills que van tenir el Josep Mutgé Casamiquela i la Dolors Barceló Mumbrú: la seva germana gran, la Montserrat; ella mateixa; el Vicenç; i el Pere.

Des del naixement dels seus nebots —Francesc Xavier, Josep Enric i Jordi, fills de la Montserrat i en Paco Hinojosa; Josep i Laura, fills del Vicenç i la Chantal Pi; i Helena i Sílvia, filles del Pere i l’Olga Rebull— sempre va ser coneguda com la Tieta. Es va implicar molt activament en la cura i el creixement de tots ells, ja que passaven llargues estones a casa dels avis, on ella ha viscut tota la seva vida.

Ha estat sempre molt vinculada al món religiós, vivint-ho amb discreció i mostrant sempre un profund respecte per les diverses creences dels membres de la família.

Quan van faltar els seus pares, va continuar celebrant les tradicions familiars a casa dels avis —la coca de llardons per Quaresma, la crema per Sant Josep, els canelons per Sant Esteve, o els canelons freds per Reis— convertint-se en el veritable pal de paller que ha mantingut unida tota la família.

Testimoni dels laics del Prado, la seva família espiritual

Lurdes Collet

L’Anna Maria ha estat una dona d’Evangeli i d’Església, una dona de parròquia des de sempre. Però el seu cor desitjava acostar-se més a Déu Pare i el seu fill Jesucrist, des de la seva condició de laica, de persona senzilla amb dedicació als més pobres. I el Pepe la va adreçar al Pradó, a la branca dels laics del Pradó, on nosaltres  podem viure també el carisma del pare Chevrier. L’Anna Maria va seguir un itinerari de formació conjuntament amb mi (la Cèlia), acompanyats pel Tano i la Pim, fins a fer el compromís pradosià de:

-Seguir coneixent a Jesucrist des de l’Estudi d’Evangeli, per estimar-lo i seguir-lo de més a prop, com a Mestre i Senyor.

-Aprofundir en la pròpia vida, i de forma compartida, l’opció pels pobres i la seva evangelització.

-Viure senzillament portada per l’Esperit.

-Viure en equip, en vida fraterna amb la família pradosiana, dins l’església diocesana.

 L’Anna Maria ha viscut a fons aquest camí, compartit amb l’equip de laics i la resta de pradosians. L’Estudi d’Evangeli l’ha ajudat a fixar la mirada en Jesús, i a seguir-lo de manera preferent amb els més necessitats. S’ha anat deixant portar per l’Esperit per estimar amb llibertat i senzillesa, malgrat les resistències que tots hi posem,  deixant anar tot allò que no necessitava per viure amb joia i pau profunda l’amor de Déu. L’humor segur que també l’ha ajudat!

Així ha pogut viure la lluita d’aquests darrers mesos per mantenir-se en l’agraïment de tot el bé rebut, de cada nou dia, de totes les mostres d’estima que tanta gent li ha fet arribar, de la família, i que ella també ha pogut expressar. I també ha pogut mantenir-se en la confiança que estava en les mans del Pare, amb el Fill i l’Esperit, malgrat que el cap cada cop se li ennuvolava més.

Donem gràcies a Déu per l’Anna Maria, pel seu testimoni de fe viva durant tota la seva vida, i també en aquesta darrera etapa de pobresa i despreniment.

I preguem que l’Anna Maria, des de l’Amor del Pare/Mare, juntament amb el pare Chevrier i els pradosians que ens han precedit, continuï acompanyant-nos perquè la família del Pradó siguem fidels a Jesucrist i als pobres!

Testimoni del seu grup d'ACO, la seva família del món obrer

Alfons Collado

L'Anna Maria era membre d’ACO, Acció Catòlica Obrera, des de fa uns 25 anys.

-ACO Som un moviment d’església, homes i dones de totes les edats, creients en Jesucrist..... obrers, empleats, tècnics, mestresses de casa, jubilats....

               Compromesos amb la nostra societat amb la voluntat de transformar-la a favor dels més febles.

               Som Església, volem portar la Bona Nova a tothom, ESPECIALMENT als homes i dones del MÓN DEL TREBALL, .... ens coordinem a través de la PASTORAL OBRERA.

-El nostre MÈTODE bàsicament és la REVISIÓ DE VIDA, .... també fem Estudis d’EVANGELI ... i assistim a JORNADES DE FORMACIÓ, .... tot amb l’objectiu d’arribar al COMPROMÍS i a l’ACCIÓ.

-Anna Maria participava plenament en el Grup encara que ella no treballava assalariada ....... ella treballava per la creació d’un món on fos possible la justícia, la igualtat i la pau.

     Com EXEMPLE del seu compromís amb els més febles:.... a TRAVÉS d’una Rev de Vida, el Grup vàrem decidir una acció col·lectiva que ha col·liderat Anna Maria fins fa poc.

     Aquesta Acció del Grup va consistir en empenya la creació del Banc dels Aliments de Mollet depenent de Caritas Parroquial.  Anna Maria ja anava al Xiprer de Granollers, ja tenia experiència.

     Al juny del 2008 vàrem tenir la primera reunió amb Caritas.

     A finals de juliol el Consell Parroquial va decidir habilitar el local de Culte de Can Pantiquet.

     El 23 de febrer de 2009 van entrar les primeres furgonetes amb aliments, i començava el repartiment...

-Finalment voldria explicar breument UNA ANÈCDOTA indicativa de la seva energia, de la seva empenta, ella que era tant menuda: 

     El 16 de març de 2020 no podien circular camions, el país es va paralitzar... El Govern d’Espanya ho havia decretat degut a la PANDÈMIA DEL COVID.

     Teníem el magatzem del Banc dels Aliments quasi buit.

     Però teníem la possibilitat de portar aquell dia, 15 Tn d’aliments de la Central....., però havia de ser aquell dia 16, aquell dilluns.

     Anna Maria ens va dir a Mariano Santos i a mi, somrient però seriosament, fermament..: No tenim aliments per repartir...., vosaltres mateixos, feu el que pugueu .....

    Aquell dia, amb l’ajuda de dos camioners, van entrar 15,4 tones en 24 palets. Encara avui no m’explico com Anna Maria i el seu equip van encabir els 24 palets en aquell local.

Testimoni de Càritas de la parròquia de Sant Vicenç, la seva família parroquial

Maria Teresa Securún

Aquest diumenge no podia dormir pensant amb l’Anna Mara ,estava trista però em sentia tranquil·la ,amb aquella tranquil·litat que dona el convenciment de saber que l’Anna Maria  estava gaudint a l’estada que Déu li tenia reservada en la seva presència i de tots d’aquells que l’han precedit.

Perquè la vida de l’Anna des de que jo hi estat mes present, aproximadament uns 30 anys,  ha estat dedicada a  la família,a la parròquia ,a l’estudi i a l’aprofundiment de l’evangeli i al seu creixement personal

A la parròquia a participat molt activament  a la catequesis d’infants ,a la missió, amb grups de revisió de vida  i estudi de l’evangeli ,membre del consell parroquial, al Mijac a l’Aco,  agermanament amb Cinco Pinos i molts d’altres 

A Càritas com acció social de la Parròquia de Molet l’Anna, als voltant de l’any 2008 i davant de la gran crisis econòmica i l’arribada constant d’immigrants i juntament amb el seu grup de l’ACO varen fer la proposta d’obrir un banc d’aliments per ajudar una mica amb l’entrega d’aliments aquelles persones i familiars que ho necessitaven

L’Anna ha estat  el pa de paller del banc d’aliments durant tots aquests anys. Cada setmana dimarts i dijous ella  i un grup de voluntaris i voluntàries aixecaven les persianes per atendre aquelles persones i famílies que ho necessitaven

El seu compromís amb l’evangeli per atendre a les persones mes vulnerables del nostre poble ha estat constat  també atenent cada dimecres a la acollida de Càritas a aquelles persones que s’acostaven per demanar ajut o senzillament a vegades tan sols per ser escoltades

L’Anna Maria  era molt  generosa,  sempre disposada a ajudar, no tenia un no si era per servir als altres .

 Només em cal dir en nom de tota la família que conformem Càritas  moltes gràcies Anna Maria  pel teu compromís i per  fer l’opció de estar al costat dels mes pobres i necessitats

Gràcies per tot  i amb l’esperança que ens dona la Fe de tornar-nos a trobar . Arreveure Anna Maria