Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: L’Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable

 

D.1r de Quaresma C

1. Llegim el text (Lc 4,1-13)

¹Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà. L’Esperit el va conduir pel desert ²durant quaranta dies, i era temptat pel diable. En tots aquells dies no va menjar res, i quan s’hagueren acabat, va tenir fam. ³El diable li digué: Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa. ⁴Però Jesús li va respondre: L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa. ⁵Després el diable se l’endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món ⁶i li digué: Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. ⁷Adora’m i tot serà teu. ⁸Jesús li respongué: Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell. ⁹Després el conduí a Jerusalem, el va posar al punt més alt del temple i li digué: Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. ¹⁰Diu l’Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. ¹¹I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. ¹²Jesús li contestà: Diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. ¹³Un cop el diable hagué acabat tota mena de temptacions, s’allunyà d’ell fins al temps oportú.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Lluc teixeix l’escena de les temptacions de Jesús amb la del seu baptisme i la seva genealogia, Jesús és temptat precisament perquè és el Fill de Déu. I la situa abans de l’inici del seu ministeri públic. El fet que Jesús sigui ple de l’Esperit connecta aquesta escena amb la del baptisme i amb la de la sinagoga de Natzaret, sense oblidar que Lluc ja ha presentat Jesús actuant per tot Galilea, ple de l’Esperit (Lc 4,14-15).

Les temptacions recorden tres moments del camí d’Israel: el mannà al desert (Ex 16), el do de la terra (Dt 34,1-4) i l’aigua de la roca (Ex 17,1-7). On Israel havia fallat per la seva desobediència, Jesús en surt victoriós per la seva obediència. Lluc, al contrari de Mateu, no segueix l’ordre de la narració bíblica del poble cap a la terra promesa, el modifica a fi de situar la última a Jerusalem, el lloc central de la seva obra.

Les temptacions qüestionen els tres pilars de la fe jueva: la Paraula de Déu, la Terra i el Temple. El diable, que confon i divideix, vol impedir que Jesús faci present la Paraula, el Regne (la Terra) i la glòria del Senyor (el Temple). I alhora expressen l’oposició a la persona de Jesús, el Fill de Déu.

La 1ª: el pa. El diable suggereix a Jesús que posi la paraula al seu servei i manifesti clarament la seva identitat, prescindint de fer la voluntat del seu Pare. Jesús replica que l’obediència a la Paraula de Déu és l’aliment, ara i aquí (cf. Dt 8,3). La 2ª: enlaire, a fi d’abastar amb la mirada tots els reialmes del món. El diable incita Jesús a la idolatria. Jesús replica amb la fe en l’únic Sobirà del món (cf. Dt 6,13). La 3ª: al punt més alt del Temple. El diable vol que Jesús dubti, com Israel, que Déu li faci costat. Jesús replica refusant d’exigir un signe del fet que Déu és amb ell (cf. Dt 6,16).

És impossible provar la realitat històrica de les tres temptacions, bàsicament tenen un valor simbòlic, però això no vol dir que siguin inventades. Totes tres corregeixen una visió errònia de la identitat i missió de Jesús, i el presenten, com a Fill de Déu, obedient a la voluntat del Pare, fins i tot en les proves. Lluc acaba les temptacions fixant la mirada cap al futur, el diable desapareix fins a una nova oportunitat, al moment de la passió i mort de Jesús, quan, de nou, intentarà destruir el pla de salvació de Déu.

3. Pensem-hi.

Què em sedueix el poder, la possessivitat, la glòria de la immortalitat?

Què li demano a Déu que em faci superar la crua realitat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Mireu de no fer el que és just només perquè la gent us vegi...

 

Dimecres de cendra

1.Llegim el text (Mateu 6,1-6.16-18)

¹ Mireu de no fer el que és just només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. ²Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. ³ En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, ⁴ perquè la teva almoina quedi secreta; i el teu Pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà. ⁵ I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. ⁶ En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més secrets; i el teu Pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà. ¹⁶I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. ¹⁷ En canvi, tu, quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara, ¹⁸ perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més secrets; i el teu Pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Amb tres jocs d’oposicions, Jesús proposa una manera més justa que la dels escribes i fariseus (5,20), una manera més d’acord amb la voluntat del seu Pare, de practicar l’almoina, la pregària i el dejuni. Jesús ni vol fomentar-les, ni tampoc desqualificar-les, sinó que vol que serveixin per a aprofundir en la relació amb Déu, inseparable de la relació amb el germà (Gn 4,9: On és el teu germà?).

Des del principi, s’indica l'essencial (6,1): fer el bé (en grec: fer la justícia, és a dir, la voluntat de Déu). I hi ha tres accions típicament religioses que poden ajudar-hi: l’almoina (6,2-4), la pregària (6,5-6) i el dejuni (6,16-18). Però els creients les poden fer de dues maneres, o bé perquè tothom els vegi i els alabi (6,2.5.16); o bé davant el Pare, que veu el que és secret (6,4.6.18). D’entrada, és descartada aquella manera que cerca l’admiració de la gent; i els qui ho fan, actuen, són uns hipòcrites (actors), i no aprofundeixen en el compliment de la voluntat de Déu.

Cada joc consta de tres moments: l’advertiment negatiu (vosaltres, no feu: 6,1.5.16); la reflexió i la condemna (6,2.5.16); i la invitació positiva, que inclou la recompensa del Pare (tu, quan facis: 6,3-4.6.17). En definitiva, es tracta d’avançar en la relació personal amb Déu, que és definit amb una expressió peculiar: el teu Pare (6,4.6.18).

La praxi de l’almoina, d’entrada, critica la perversa intenció del qui dóna als necessitats perquè tothom l’alabi. La pregona relació amb el Pare qualifica i valora el gest dels deixebles, tot i que no es diferenciï d’una acció piadosa.

La praxi de la pregària és el pal de paller d’aquest ensenyament sobre la manera alternativa a l’oficiosa dels escribes i dels fariseus de complir la voluntat de Déu. La veritat de la pregària cristiana refusa l’ostentació dels hipòcrites, que preguen per a exhibir-se; per a ells pregar és actuar. Per això mateix, la pregària no s'ha de valorar ni pel lloc on es fa, ni per la manera de fer-la, sinó per la pregona i genuïna relació que s’estableix amb el Pare. Precisament aquesta relació defineix la veritat de les diverses formes i fórmules de l’oració cristiana, siguin comunitàries o personals (Mateu exclou tota contraposició entre pregària pública i privada).

La praxi del dejuni completa l’ensenyament de Jesús. Els profetes han criticat sempre el dejuni separat de l'autèntica conversió i recerca de la voluntat de Déu (la justícia). La praxi del dejuni en si mateixa, com abans la de l’almoina i la de la pregària, no és pas qüestionada per Jesús. L’ensenyament de Jesús critica la seva instrumentalització, que en deforma el significat de reorientació cap al Pare. Jesús apunta sempre vers l'essencial: l’actitud sincera i joiosa del deixeble davant del seu Pare.

3. Pensem-hi

En aquest de gràcia del Senyor, que ens fa reviure la seva misericòrdia, perquè siguem misericordiosos com el Pare. Les tres pràctiques típiques quaresmals: l’almoina, el dejuni i la pregària, podrien actualitzar-se així:

• L’almoina serien les obres de misericòrdia corporals i espirituals.
• El dejuni és no consumir més del que és estrictament necessari, per no afavorir les desigualtats socials, ni malmetre la casa comuna, que és la terra.
• I la pregària, insistir a demanar de ser misericordiosos com ho és el nostre Pare del cel.

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar

 

D. 5 de durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 5,1-11)

¹En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s’apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. ²Llavors veié dues barques amarrades vora l’aigua; els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. ³Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i instruïa la gent de la barca estant. ⁴Quan acabà de parlar, digué a Simó: Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar. ⁵Simó li respongué: Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, d’acord amb la teva paraula, calaré les xarxes per pescar. ⁶Ho feren així, i van arreplegar una quantitat tan gran de peix que les xarxes se’ls esquinçaven. ⁷Llavors van fer senyal als companys de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s’enfonsaven. ⁸Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient: Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador! ⁹Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell quedaren plens d’estupor, ¹⁰i igualment Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó: No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes. ¹¹Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Lluc situa Jesús vora l’estany de Genesaret, a Galilea, des d’on associa Simó al seu ministeri: anunciar i fer present la paraula de Déu (Lc 5,1), prometent-li un nou ofici, i a més, accepta el seguiment de dos germans, Jaume i Joan, socis de feina de Simó. Lluc presenta d’una manera diferent la crida dels primers deixebles, si ho comparem amb una de les seves fonts: Mc 1,16-20. En efecte, Jesús no està passant vora el llac, sinó ensenyant des de la barca de Simó i adreçant-se a la gent que està a la vora del llac (Lc 5,1-3).

Pere tira la xarxa per la paraula de Jesús i, d’una manera extraordinària i imprevisible, recull una bona xarxada (Lc 5,4-10a). Jesús promet a Simó una nova feina: recollir vius els homes, una feina que implica deixar-ho tot per a seguir Jesús (Lc 5,10b-11). I si comparem aquesta escena lucana amb l’escena de Jn 21, ens adonarem que ambdós relats recullen una tradició sobre un mateix esdeveniment, que arriba diferentment als dos evangelis. Lluc l’usa com a marc de la crida de Simó i Jn 21 la converteix en una aparició del Senyor ressuscitat. En ambdós relats es tracta de fiar-se de Jesús i ser-ne missioners.

La declaració de Jesús: Des d’ara seràs pescador d’homes, és el cim de l’escena. Tot i que la declaració sigui introduïda per una fórmula típica lucana (des d’ara) i el marc del miracle n’accentuï la idealització, no es pot dubtar del caràcter històric de la crida de Pere per Jesús durant el seu ministeri. El fet que la promesa a Pere s’emmarqui dins l’acció prodigiosa de Jesús com a Senyor, significa que la missió confiada donarà fruit. I que sols Pere sigui el destinatari de la promesa, tot i que els altres dos socis també segueixin Jesús, apunta al paper de Pere al si de l’Església. Pere no sols és el primer cridat, sinó també el primer testimoni de la resurrecció (Lc 24,34). La missió consisteix a recollir homes i dones per a la vida del Regne anunciat i fet present per Jesús. Si abans Jesús ha estat refusat pels seus (diumenge passat), ara és acollit i seguit per Pere i els seus companys en la dinàmica de recollir vius homes i dones per al Regne. Pere s’ha deixat tocar per la mateixa Paraula de Déu i reacciona, davant la manifestació del seu poder, distanciant-se de la seva presència gloriosa: sóc un pecador.

3. Pensem-hi. Quina experiència d’equip d’acció (tirar la xarxa) he fet? Em sento cridat/da per Jesús a treballar pel seu Regne d’amor? La trobada amb Jesús em porta a l’acció envers els altres, creant xarxa de fraternitat (pescant homes i dones)? Em fio de la paraula de Jesús, com en Pere?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble

 

D. 4 de durant l’any C

1. Llegim el text (Lc 4,21-30)

²¹Aleshores Jesús començà dient-los: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar. ²²Tothom l’aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: ¿No és fill de Josep, aquest? ²³Ell els digué: Ben segur que m’aplicareu aquella dita: “Metge, cura’t a tu mateix!” “Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble.” ²⁴I afegí : En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble. ²⁵Més encara, us asseguro que en temps d’Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s’estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, ²⁶però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. ²⁷I en temps del profeta Eliseu, hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria. ²⁸En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d’indignació; ²⁹es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d’estimbar-lo. ³⁰Però Jesús va passar entremig d’ells i se’n va anar.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Avui llegim la reacció de la gent de Natzaret a l’ensenyament de Jesús, a l’acompliment de l’Escriptura en Jesús. La reacció és primer positiva i després negativa. Hi ha, doncs, una progressió en la reacció del poble. L’ensenyament de Jesús, primer, s’aprova (literalment: en donen testimoni a favor) amb una certa admiració (se’n meravellen) i, al final, es refusa sota un fort clima d’hostilitat. La narració d’aquesta reacció progressiva contra Jesús mostra una acurada composició lucana. Lluc ha substituït l’anunci de la presència del Regne (Mc 1,14b-15) per l’anunci de l’acompliment de l’Escriptura en l’ensenyament de Jesús, que ha de ser acollit. El refús de Jesús pels seus veïns de Natzaret ja anticipa el gran refús que experimentarà la Paraula de Déu de part del seu propi poble, Israel.

La pregunta dels assistents: ¿No és el fill del fuster, aquest? (Lc 4,22), més que una reacció contra l’ensenyament i el poder de Jesús (com a Mc 6,3), expressa una reacció de sorpresa a la interpretació que Jesús fa de l’Escriptura, atès que proclama la irrupció de l’any de gràcia del Senyor (Is 61,2a).Davant d’aquesta pregunta, Jesús reacciona amb un antic refrany: Metge, cura’t a tu mateix! I així reconeix l’hostilitat de l’auditori i ho confirma amb un altre refrany: cap profeta no és ben rebut al seu poble. Aquí es mostra com a profeta, tot reconeixent el refús del seu poble que han experimentat dos grans profetes d’Israel, Elies i Eliseu. Ambdós actuen a favor de dos estrangers, per a indicar que la salvació de Déu s’adreça als pobres i sobrants, i s’obre a tots els pobles de la terra. Així doncs, la referència a Elies i Eliseu serveix per a fonamentar la missió de Jesús, que porta la mateixa Paraula de Déu a tots els pobles, una missió que ha de continuar l’Església, en la línia encetada pel seu mestre i Senyor Jesús i pels profetes.

Lluc acaba la narració de l’escena a Natzaret amb la marxa de Jesús (s’esfuma), se’n va (literalment: segueix el seu camí, és a dir, el camí cap al Pare). La Paraula de Déu ha de continuar obrint-se camí, i Jesús ha de fer el camí que el portarà a Jerusalem, des d’on anunciarà el baptisme de l’Església amb l’Esperit Sant (Ac 1,5b), perquè la Paraula de Déu arribi fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8).

3. Pensem-hi. Quina és la nostra reacció davant Jesús, Paraula de Déu feta realitat?

La humanitat de Jesús m’impedeix descobrir-ne la divinitat?

Quin rebuig, dubte o admiració experimenta el meu testimoniatge cristià?