Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres

 

D. 26 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 9,38-43.45.47-48)

³⁸Joan digué a Jesús: Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. ³⁹ Jesús respongué: No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. ⁴⁰ Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. ⁴¹ Tothom qui us doni un got d’aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. ⁴² Però al qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar. ⁴³ Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s’apaga. ⁴⁵ Si el peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l’infern. ⁴⁷ I si l’ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, ⁴⁸ on el cuc no mor i el foc no s’apaga.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Som a casa (a l’Església, a l’equip) reunits entorn de Jesús, que ha posat un infant al centre, indicant qui és important i el primer de tots (Mc 9,36). Jesús dóna tres consells: ser comprensiu, ser fidel a la missió rebuda i no escandalitzar els petits o dèbils.

Un de l’equip, en Joan, es queixa que n’hi hagi un de fora que també lluiti contra el mal, lamentant-se que tingui èxit sense ser dels nostres. Joan s’estranya que es pugui fer el bé en nom de Jesús sense ser-ne deixeble. I Jesús el convida a mirar com a amic tothom que faci el bé. Aquest relat s’assembla molt al relat d’Eldad i Medad (Nm 11,24-30), on Moisès refusa el sectarisme i afavoreix la coparticipació en el govern del poble.

Jesús instrueix l’equip. Així doncs, si algú t’ajuda, o et dóna un insignificant cop de mà (un vas d’aigua) està col·laborant en la teva missió d’anunciar i fer present el Regne. Cal acceptar la col·laboració del simpatitzant. El que importa és l’estimació amagada en l’acció de donar-te un cop de mà, per insignificant que sigui.

En la tradició bíblica, escandalitzar significa posar un entrebanc a algú perquè caigui en el camí, en el procés de la fe i del creixement com a persona digna i responsable (com a fill i filla de Déu). Jesús vol que es protegeixi especialment els infants, els senzills, els humils, els indefensos de la comunitat. Jesús anima a superar qualsevol prova abans de perdre la fe, abans de refusar el do de la fe, amb unes imatges impressionants. La mentalitat jueva veu els òrgans dels cos com a motors dels instints humans, tant els actius (mà i peu) com els receptius (ull). Ara bé, no s’ha de pensar en l’instint sexual ni en menysprear el cos humà. I les accions no s’han de prendre al peu de la lletra, perquè apunten a lluitar decididament contra el mal.

L’infern és una al·lusió a la vall d’Hinnom, tocant a Jerusalem, on s’havien sacrificat infants a Moloc, una divinitat relacionada amb el foc (Lv 18,21; 2Re 23,10; Jr 32,35). Per això es parla de l’infern com a lloc de càstig, i el foc consumiria els castigats. A més, el cuc no mor i el foc no s’apaga, són una imatge de l’aniquilació final.

Els deixebles, doncs, hem d’estar disposats a lluitar contra el mal, a saber renunciar i a evitar escandalitzar els dèbils.

3. Pensem-hi

Accepto col·laborar amb els qui no són dels meus? I veig la seva col·laboració en la lluita contra el mal com un cop de mà en la construcció comuna del Regne de Déu?

Poso tots els meus sentits en fer el bé i en no posar cap mena d’entrebanc als dèbils?   

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells...

 

D. 25 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 9,30-37)

³⁰Sortint d’allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. ³¹Instruïa els seus deixebles i els deia: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. ³²Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes. ³³Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: Què discutíeu pel camí? ³⁴Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells era el més important. ³⁵Aleshores s’assegué, va cridar els Dotze i els va dir: Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. ³⁶Llavors va agafar un infant, el posà enmig d’ells, el prengué en braços i els digué: ³⁷Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Després de la confessió de Pere sobre la identitat de Jesús (diumenge passat) a Cesarea de Filip (Mc 8,27-35), se’n van i continuen el camí, l’aprenentatge de ser deixeble de Jesús, de ser militant cristià. El camí porta a cap a la vida plena, sense estalviar el sofriment. Al llarg del procés o camí, Jesús cerca espais i moments de formació, lluny de la gentada, on els seus col·laboradors són instruïts, i els anuncia per segon cop (ho fa tres cops) que patirà, morirà i ressuscitarà (diumenge passat va ser el primer cop: Mc 8,31). Els seus col·laboradors i deixebles no ho entenen perquè es neguen a acceptar la possibilitat del sofriment.

Relacionat amb el segon anunci de la passió, tenim l’ensenyament sobre el servei generós i gratuït especialment als petits (Mc 9,33-37). Jesús educa a casa (l’Església), al si de l’equip, però a partir de l’acció, del procés que es va fent.

Mentre el primer anunci de la passió destacava el rebuig de Jesús per part de les autoritats religioses, el segon en destaca l’entrega de Jesús. Jesús se sent impulsat a donar la vida per amor. Jesús és entregat als humans i aquí està la clau del seu ser Messies (Mc 8,29) Jesús no respon amb violència a la violència, vol ser fidel a la voluntat del Pare, d’estimar fins a l’extrem (Jn 3,16; 13,1).

Com a educador, Jesús és testimoni de la seva entrega davant dels seus deixebles. Tot fent camí, Jesús s’encamina cap a la humiliació total; en canvi, els deixebles parlen sobre qui és el més important. I a casa, a l’equip, Jesús ensenya (per això s’asseu) la importància del servei. El qui aspiri ser el primer de tots ha de servir tothom. I la imatge del primer és un infant, el més indefens dels humans. Jesús abraça un infant, com a expressió de l’entrega per amor. Jesús s’entrega per amor envers els qui no compten, envers els sobrants, que són els petits. I acollim Déu quan acollim els petits.

3. Pensem-hi

M’apunto al camí de Jesús, que inclou el sofriment? Tinc a Jesús com a model d’amor? Abraço els petits?

El servei als altres sense esperar res a canvi dóna testimoni del meu seguiment de Jesús?

I servir els altres passa per acollir des de l’amor els indefensos, els sobrants, els petits?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: ... que prengui la seva creu i em segueixi

 

Diumenge 24 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 8,27-35)

²⁷Jesús, amb els seus deixebles, se’n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava: Qui diu la gent que sóc jo? ²⁸Ells li respongueren: Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, algun dels profetes. ²⁹Llavors els preguntà: I vosaltres, qui dieu que sóc? Pere li respon: Tu ets el Messies. ³⁰Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. ³¹Llavors començà a instruir-los dient: Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar. ³²I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. ³³Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: Vés-te’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes. ³⁴Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. ³⁵Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.

 2. Mirem el text i contemplem Jesús

Ací tenim el centre de l’evangeli de Marc, que fa de frontissa entre la primera part que s’esdevé a Galilea i la segona part que ens encamina a Jerusalem, des d’on, un cop Jesús ressuscitat d’entre els morts, ens torna a enviar a Galilea (Mc 16,7). Una frontissa que fa d’epíleg a la missió a Galilea i de preludi al camí a la creu.

El relat consta de: 1) la pregunta sobre la identitat de Jesús; 2) el primer anunci de la seva passió, mort i resurrecció; 3) les dues condicions per a ser deixeble de Jesús.

Es parteix d’una pregunta de Jesús sobre la seva identitat. La gent identifica Jesús amb Joan Baptista o amb algun dels profetes; un profeta més, però excepcional. Quan Jesús s’adreça personalment als deixebles, Pere respon en nom seu confessant que és el Messies. És a dir, és més que un profeta excepcional. Però el significat de confessar-lo com a Messies s’ha d’entendre des de la mort i la resurrecció, per això demana silenci (el secret messiànic). A la creu, el centurió en proclamarà l’autèntic significat: És veritat: aquest home era Fill de Déu (Mc 15,39). Per això Jesús presenta per primer cop la relació del qui és el Messies amb la seva mort i resurrecció. Jesús explica clarament que vencerà la mort i per això ha de passar-hi. Jesús és el Fill de l’home que dóna la vida, tot destruint la mort en el seu terreny. I Pere no ho entén. Pere no entén que hagi de passar per la crueltat de la mort el qui és triomfador esperat. Normalment ens apuntem més al vencedor que al vençut, la incapacitat de sofrir i la por a morir poden impedir entendre l’entrega del Fill de l’home, acceptar la voluntat de Déu, que vol salvar tothom, àdhuc els exclosos i els que sobren. No acceptar la voluntat de Déu és refusar la crucifixió de Jesús, el perill més greu dels cristians i de l’Església, amb totes les seves conseqüències. En efecte, el camí dolorós del Messies és també el camí del deixeble. Per això Jesús és tan contundent: Vés-te’n d’aquí, Satanàs! La confessió de Pere és vàlida però necessita fer el camí de Jesús fins a la creu. I així poder confessar i viure l’evangeli de Jesús, el Messies, el Fill de Déu (Mc 1,1).

I les dues condicions que tot deixeble de Jesús haurà de complir són: 1) negar-se a si mateix per a seguir-lo, renunciant els propis desigs i plans; 2) la disposició a portar la creu, és a dir, estar disposat a estimar fins a l’extrem, sense esperar res a canvi.

3. Pensem-hi

Qui és per a mi Jesús? Accepto de seguir-lo, sense por, en l’amor fins a l’extrem?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Efatà!

 

Diumenge 23 de durant l’any B

1. Llegim el text (Mc 7,31-37)

³¹Jesús se’n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. ³²Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. ³³Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. ³⁴Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: Efatà!  - que vol dir: «Obre’t!» ³⁵A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. ³⁶Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. ³⁷Estaven completament admirats i deien: Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.

2. Mirem el text i contemplem Jesús

Jesús passa d’una regió pagana, el territori de Tir, a una altra regió pagana, la Decàpolis, una confederació de deu ciutats (deka: deu; polis: ciutats) hel·lenístiques. Jesús surt del territori d’Israel, la seva paraula, que ve de Déu, s’adreça a tots els pobles.

Aquest relat de guarició té tres moments: la guarició del malalt amb una sèrie d’accions, la consigna del silenci i el comentari dels testimonis.

La situació d’aquest sordmut és força habitual: un sord de naixement acostuma a ser també mut, perquè si no hi sent, no pot aprendre a parlar, o ho fa amb moltes dificultats.

Als evangelis, no hi ha cap altre relat de miracle que inclogui tantes accions simbòliques: Jesús fica els dits a les orelles del sord (obre l’oïda); posa saliva a la llengua (elimina l’obstacle per a parlar, a més, es reconeix les propietats curatives de la saliva); alça els ulls al cel (prega); sospira (prega); i mana: efatà (obre’t). Aquí Jesús se serveix de les pràctiques terapèutiques dels guaridors hel·lenístics, per això Mt i Lc ometen aquest miracle. Tanmateix Jesús s’adreça personalment a l’home i no pas als òrgans de l’oïda i de la parla. La paraula de Jesús és eficaç i fa possible que pugui escoltar i parlar, que escolti la mateixa paraula de Déu que guareix i salva i pugui confessar-la.

Jesús acull la petició que li fan. Però defuig l’espectacle per guanyar-se l’audiència, prefereix la discreció, la relació personal i pròxima, lluny dels curiosos i xafarders. La funció de la consigna de guardar silenci (l’anomenat secret messiànic) ajuda el creient a captar progressivament el misteri que s’amaga en Jesús (és alhora Déu i home).

La confiança de Jesús en el seu Pare (alça els ulls al cel), la comunicació del seu alè i la paraula que té autoritat, ens parlen d’una acció divina. De fet les paraules del verset final (fa que els sords hi sentin i que els muts parlin; una clara al·lusió a la promesa d’Is 35,5), són signes de la presència del Messies de Déu, que realitza la seva voluntat; i a més, indiquen que, amb Jesús, irromp la nova creació i el Regne de Déu ja és aquí.

En definitiva, el fet que Jesús guareixi per a poder escoltar i parlar significa que regala la capacitat per a la fe, per acollir-lo i per a donar-ne testimoni amb paraules i fets. I per tant, el sordmut representa la persona que rep la fe. I un cop rebuda la confessa i la testimonia

3. Pensem-hi

Cal que Jesús m’obri les orelles per escoltar la seva paraula i llengua se’m destravi per a donar testimoni de la seva paraula i del seu missatge?

La relació personal amb Jesús m’ajuda a créixer en la fe i en l’acció transformadora?

Foto de família dels exercicis espirituals del Pradó de Catalunya i les Illes Balears a Raimat (Lleida) del 23 d'agost al 29 d'agost de 2015

De dalt a baix començant per l'esquerra: Cristòfol Vidal (Menorca), Joan Manel Prieto (Barcelona), Amat Berenguer (Vic), Jaume Fontbona (Barcelona), Miquel Cubero (Barcelona), Pepe Rodado (Barcelona), Salvador Torres (Barcelona), Joan Cuadrench (Barcelona), Oriol Xirinach (Barcelona), Josep Jiménez (Barcelona), Fermí Martín (Sant Feliu), Pepe Baena (Terrassa), Miquel Elhombre (Barcelona), Ramon Tarrés (Barcelona) i Josep Maria Amich (Girona, que no surt en cap foto)