Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur

 

D. 22 de durant l’any B 

(1 setembre 2024)

1. Llegim el text (Mc 7,1-8.14-15.21-23)

¹Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, ² i s’adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. ³ Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s’han rentat les mans ritualment; ⁴ i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.  ⁵ Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures? ⁶ Ell els respongué: Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. ⁷El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. ⁸Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. ¹⁴ Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia: Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: ¹⁵ No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur. ²¹ Perquè de dintre el cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, ²² adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. ²³ Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús s’enfronta amb les autoritats religioses encarregades de vetllar per l’ortodòxia pràctica del poble. En la concepció bíblica, impur és tot allò que no es pot fer servir per al culte. Les persones ritualment impures no poden acostar-se al santuari i tenen prohibits el contacte i la relació amb les altres persones. L’impur queda aïllat.

D’entrada, la controvèrsia parteix del fet que els deixebles de Jesús no compleixen el ritual previst a l’hora dels àpats. No transgredeixen pas una norma higiènica, sinó que qüestionen un costum que reforça la pietat personal. La resposta de Jesús és contundent: Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.

Jesús respon des de l’Escriptura, tot posant al seu lloc la relació personal amb Déu. Qui vol ser piadós davant de Déu no ha d’estar pendent de la pràctica piadosa. Els preceptes humans no poden substituir els manaments de Déu.

Més endavant, i a part, Jesús instrueix sobre la veritable impuresa. I demana que escoltin i comprenguin. La veritable impuresa rau en allò que l’ésser humà fa o diu. I cal mirar el propi cor i no les pràctiques rituals. Sovint les pràctiques devotes poden convertir-se en una coartada per a no estimar i servir de debò Déu i els altres. L’observança externa fa oblidar el veritable culte, estimar Déu i els altres amb les obres.

En definitiva, Jesús ensenya com ha de ser el nostre culte veritable, ha de sorgir del cor, d’un cor ple d’amor i no pas d’un cor corrupte. Les mans netes no garanteixen un cor net i pur, humil, confiat en el Senyor, obert a estimar i servir els altres. Jesús vol que siguem lliures i responsables, i ens adonem que el que és impur no ve pas de fora sinó que surt de dins de la persona.

3. Pensem-hi

• Em fixo més en el que surt de dins del meu cor o més en el que vull aparentar?
• Tinc el cor ple d’amor i sempre a punt per a servir desinteressadament?

Participants Exercicis Espirituals del Pradó a Raimat (Lleida) 2024

 

Clica sobre la foto

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna

 

D. 21 de durant l’any B 

(25 d’agost de 2024)

 

1. Llegim el text (Jn 6,60-69)

 ⁶⁰Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d’acceptar-les? ⁶¹Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: Això us escandalitza? ⁶²Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? ⁶³És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. ⁶⁴Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen. Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l’havia de trair. ⁶⁵I afegí: Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. ⁶⁶Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. ⁶⁷Llavors Jesús digué als Dotze: ¿També vosaltres em voleu deixar? ⁶⁸Simó Pere li respongué: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. ⁶⁹I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Com és que hi ha persones que creuen i accepten l’Evangeli, mentre que d’altres no volen saber-ne res?

El text se centra en la resposta dels deixebles a la difícil interpretació del gest dels pans donada per Jesús. Es posa de manifest la divisió que s’ha produït entre els qui creuen i els qui refusen de caminar amb Jesús. El conflicte, a més, es produeix entre els deixebles i no pas entre aquests i les autoritats religioses jueves.

Els deixebles constaten que el llenguatge és difícil: els ha parlat de menjar la seva carn i de beure la seva carn. En realitat, però, la raó veritable no ha estat aquest llenguatge altament simbòlic, sinó l’acceptació del fet que cal participar de la seva mort com a camí que porta a la vida definitiva.

«Menjar» i «beure» són metàfores que es refereixen a compartir el destí de Jesús. Els altres evangelis ho formulen dient que cal prendre la creu i seguir Jesús i sant Pau parla de la follia de predicar el Crist crucificat. La invitació cristiana conté una exigència difícil, estimar fins a l’extrem com Jesús.

El Jesús crucificat no és una figura simbòlica, sinó que «creure-hi» i «conèixer-lo» exigeix la participació en la seva mort per tal de compartir la seva vida.

És l’Esperit qui fa possible que els deixebles acceptin les paraules de Jesús. L’Esperit els dóna la visió per a percebre’n el sentit: l’únic camí que porta a la vida és a través de la mort de Jesús.

Quan diu que «la carn no serveix de res» no significa pas que degradi la carn, perquè la salvació de Déu es realitza precisament en el món de la carn i enlloc més. Recordem que la Paraula s’ha fet carn (Jn 1,14), que jo donaré la meva carn per a la vida del món (Jn 6,51) i que cal menjar la carn del Fill de l’home per a poder viure (Jn 6,53). Per tant, una perspectiva purament humana no pot trobar sentit al missatge de Jesús. Només gràcies a l’Esperit una comprensió real és possible.

La possibilitat d’una crisi de fe també és una realitat entre els deixebles de Jesús. Cal creure que l’Esperit comunica al creient la vida divina, el divinitza per mitjà de la humanitat glorificada del Fill encarnat, crucificat i glorificat a la dreta del Pare.

Com a portaveu dels Dotze, Pere confessa que Jesús té paraules de vida eterna. Ho confessa des de la pròpia experiència, des de l’arrelament a la vida (sabem). Per això tots els qui fem aquesta experiència ens quedem amb Jesús: Senyor, a qui aniríem?

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Quina opció he pres, és a dir, accepto o no de participar d’aquesta entrega per amor de Jesús?
• I com expresso aquesta opció de quedar-me amb Jesús?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo soc el pa viu que ha baixat del cel

D. 20 de durant l’any B 

(18 d’agost de 2024)

1. Llegim el text (Jn 6,51-58)

⁵¹Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. ⁵²Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: —Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? ⁵³Jesús els respongué: —En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. ⁵⁴Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. ⁵⁵La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. ⁵⁶Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. ⁵⁷A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. ⁵⁸Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

 

2. Comprenem el text i contemplem Jesús

Jesús continua interpretant el gest dels pans en el marc de la sinagoga de Cafarnaüm (Jn 6,59). La idea central del discurs és que Jesús és el pa viu baixat del cel i que el qui en menja viurà per sempre.

Jesús afirma que el pa que donarà és la seva carn per a la vida del món (Jn 6,51), és a dir, que s’entregarà tot ell perquè tothom visqui. L’al·lusió a la creu és ben clara. La vida per sempre no pot produir-se sense la mort, que té un sentit profundament salvífic (ens allibera del mal i del pecat). Les autoritats jueves no són capaces d’entendre res: els sembla que Jesús parla de canibalisme. La rèplica solemne de Jesús ––«en veritat, en veritat us ho dic»–– encara va més enllà, perquè hi afegeix la referència a beure la seva sang. Aquestes metàfores tan poderoses són una clara referència al Cos i a la Sang sacramentals de Crist (Eucaristia), i que participar-ne (combregar) ens uneix amb Crist i això ens dona la seva mateixa vida (ens divinitza) i ens implica també a donar-la per amor.

Jesús acompanya a viure, i per a viure, cal menjar. El fet de menjar t’obre al món i als altres, et fa sortir de tu mateix, et fa dependent de l’aliment, de la creació i del treball humà. Crea lligams de relació, de comunió.

El signe dels pans expressa l’experiència de relació, de comunió. Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre la mort; de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la manducació, a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els creients.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• Participo de l’Eucaristia, conscientment d’aquesta unió personal amb Jesús que em dona vida i que em compromet a donar-me als altres?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor

 

Assumpció de la Mare de Déu 

(15 d’agost)

 

1. Llegim el text (Lc 1,39-56)

³⁹Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, ⁴⁰va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. ⁴²Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. ⁴⁵Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.

⁴⁶Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, ⁴⁷el meu esperit celebra Déu que em salva, ⁴⁸perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, ⁴⁹perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, ⁵⁰i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. ⁵¹»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, ⁵²derroca els poderosos del soli i exalta els humils; ⁵³omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. ^54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

2. Comprenem el text

L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).

La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: el nen salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i el nen que ella porta. El salt d’alegria del nen és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.

El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema ple de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Amb al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu, des de la fe més profunda, que Déu ja ha actuat i que no pararà de fer-ho a favor dels i de les qui estima.

 

3. Mirem la nostra vida i acció

• On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció?
• Sabem reaccionar com Maria davant l’acció amorosa de Déu?
• I sabem lloar la fe de les persones que ens posen davant l’amor del Senyor?